En el decurs dels darrers tres segles, la vida dels catalans ha estat marcada per les repressions i els complexos com a conseqüència d'un procés d'infantilització i d'estigmatització de la seva identitat, de la seva llengua i de la seva història. Però si els Països Catalans no repliquen quan el discurs oficial afirma que mai no han existit i que la seva història és indestriable de la història d'Espanya, qui en aquest món es molestarà a negar-ho? Esquarterada la seva llengua i dividits els seus territoris per fronteres polítiques o preceptes constitucionals propis de règims absolutistes, el poble català no sobreviurà sense els atributs propis d'un Estat.

No ens han d'intimidar les amenaces del nacionalisme espanyol dient-nos que mai no veurem realitzades les nostres aspiracions, ja que toparíem amb l'article 8 de la Constitució o amb les Forces Armades com a garants d'una veritat suprema que es diu "unitat d'Espanya". No ens han d'intimidar perquè tot aquell que es veu obligat a recórrer a l'amenaça per imposar la seva voluntat és el viu retrat de l'impotent, és algú que s'ha quedat sense arguments; i Espanya no té arguments democràtics per impedir que el destí dels catalans el decideixin els mateixos catalans. Lluny d'atemorir-nos, per tant, aquesta actitud bel·ligerant hauria d'enfortir les nostres conviccions i empènyer-nos encara més cap a la consecució dels nostres objectius. Espanya no és ningú -ningú- per decidir si podem o no podem ser membres de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. És evident que entrebancarà tant com podrà la nostra normalització internacional, d'això n'estem segurs, però serà durant un brevíssim espai de temps. No pot ser de cap altra manera, ja que la història d'Europa no s'explica sense el poble català de la mateixa manera que un arbre no s'explica sense les seves arrels.

El Singular Digital , Onze de Setembre del 2007