Una de les millors coses que tenen els moments en què una col·lectivitat nacional, gran o petita, ha de prendre una decisió que condicionarà el seu futur és que situen cadascun dels seus membres en el lloc que li correspon. No és estrany, per tant, que els amants de l'ambigüitat temin aquests moments, perquè la definició és incompatible amb la màscara. A Catalunya, com sabem, estem vivint ara mateix un d'aquests moments històrics. Es tracta de la redacció d'un nou Estatut que pot determinar en clau positiva o negativa -això dependrà de nosaltres-, els propers 20 anys de la nostra història. Fins ara no hi ha hagut problema en les qüestions petites, però amb l'arribada de les grans les coses han canviat. De la mateixa manera que durant el franquisme tothom era d'esquerres, ara, en aquest inacabable postfranquisme, tothom es declarara catalanista.

Però n'hi ha prou d'alçar la vista per veure en quin partit militen alguns d'aquells abrandats antifranquistes. Ha passat el mateix amb la reivindicació dels nostres drets històrics. Aquells que durant trenta anys s'han definit a si mateixos com a catalanistes i progressistes, el passat 29 de juliol es van posar al costat del Partit Popular per votar en contra dels drets històrics de Catalunya. Són els mateixos catalanistes que afirmen a través d'un dels seus representants, el senyor José Montilla, ministre espanyol d'Indústria, Comerç i Turisme, que "els drets històrics de Catalunya no existeixen" i que el reconeixement d'aquests drets històrics "afebliria el nostre autogovern".

Dues preguntes hauríem de fer al PSC. La primera: si els drets històrics de Catalunya no existeixen, per què els va derogar Felip V? És a dir, si no érem una nació i, per tant, no teníem drets nacionals, quin sentit tenia el Decret de Nova Planta? Un decret, per cert, que encara és vigent, perquè Espanya mai no l'ha derogat. I la segona: des de quan el reconeixement dels drets històrics d'un país afebleix el seu autogovern? Com és, aleshores, que els drets històrics d'Espanya no afebleixen l'autogovern espanyol? Com és que allò que Espanya considera bo per a ella ho considera molt dolent per a Catalunya?

Hi ha una cosa que no lliga. Per una banda ens recomanen de presentar un Estatut de mínims, que el PSOE pugui aprovar, i, per l'altra, ens diuen que no hem de demanar el reconeixement dels drets històrics, perquè aquest reconeixement afebliria l'autogovern de Catalunya. Que no es tracta d'això, precisament, de rebaixar plantejaments? No és cert que com més aigualit sigui l'Estatut que presentem més possibilitats tindrà de ser aprovat a Madrid? Aleshores, quin problema hi veuen? Si del que es tracta és de rebaixar els plantejaments de l'Estatut, és a dir, d'afeblir l'autogovern català, res no els hauria d'interessar més que la inclusió del reconeixement dels drets històrics. Així, gràcies a aquest reconeixement, Catalunya no tan sols estarà molt més lligada de mans i peus a Espanya, sinó que no tindrà cap possibilitat de blindar les seves competències. És més, gràcies a aquest afebliment de l'autogovern, Espanya tindrà via lliure per laminar les competències catalanes sempre que li vingui de gust. No és això el que vol el PSC?

Diu la saviesa popular que abans s'agafa un mentider que un coix, i és ben veritat. El problema és que sigui el mentider i no el coix el qui pretengui governar-te, perquè aleshores redactarà un Estatut farcit de trampes semàntiques. Trampes com aquella que diu que "Catalunya considera Espanya una nació de nacions." Aquesta, a més d'una trampa, és un disbarat, perquè Espanya no pot ser mai una nació de nacions per la senzilla raó que no hi ha al món cap nació de nacions. No existeix aquesta condició, ni en termes socials ni en termes jurídics. Segons el PSC, però, ara resulta que hi ha nacions i nacions, ara resulta que hi ha nacions que són més nacions que altres nacions. Déu n'hi do. No en tenen prou de tenir un Estat-nació, que ara, a més, volen ser un Estat-nació de nacions. Si més no, té gràcia que siguin els mateixos que es defineixen com a catalanistes i d'esquerres –sobretot d'esquerres- els qui diuen amb aquest Estatut que hi ha nacions superiors i nacions inferiors. Espanya seria una nació superior i Catalunya una nació inferior. És a dir, que segons el PSC, hi ha pobles superiors i pobles inferiors, i els catalans, és clar, seríem un poble inferior.

El PSC té tot el dret a defensar la unitat d'Espanya. Una cosa que no farem mai serà dubtar de l'espanyolitat del PSC. Qui podria pensar el contrari d'un partit que es dedica a espanyolitzar-ho tot? Una cosa, però, hauríem de dir-li al PSC, i és que sigui conseqüent i que es defineixi d'una vegada com el que veritablement és. Vull dir que, si d'acord amb el seu discurs, els qui defensem la sobirania nacional de Catalunya som nacionalistes catalans, és evident que ells, que defensen la sobirania nacional d'Espanya, són nacionalistes espanyols. Si no els agrada aquesta segona definició, poden passar-se a la primera. Sempre seran ben rebuts.

Racó Català , 23/9/2005
Diari de Sant Cugat , 6/10/2005