Tot i que Death Proof, de Quentin Tarantino, és l'altra part d'un tàndem format amb Planet Terror, de Robert Rodríguez, que ret homenatge a les antigues sessions dobles dels cinemes de barri, aquí es projecta tota sola. No passa res, però. El tribut a aquells films de sèrie B, com ara Punto límite: cero (Vanishing point) o Nervios rotos (Twisted nerves), amb còpies tronades, fotogrames cremats, colors trencats i salts de metratge, hi és igual. Es tracta, això sí, d'una obra menor de Tarantino, una obra un xic apàtica carregada de diàlegs que, tot i tenir la seva empremta, estan mancats de l'enginy i de la força dels de Pulp Fiction, però plena d'escenes electritzants i magistralment rodades. No és estrany que el públic aplaudeixi al final com si es tractés d'una obra teatral. El personatge de Kurt Russell -formidable, per cert- és d'aquells que queden per sempre en la retina de l'espectador i la seqüència final és una exquisida revenja femenina contra el rol angelical, fràgil i submís que la dona ha tingut en el cinema durant molts anys.