És agradable veure com es multipliquen els homenatges a Lluís Maria Xirinacs cada dia que passa tot posant en evidència el buit que li va fer la Generalitat en el seu funeral. És cert que hi va anar el vicepresident del govern, però gairebé d'incògnit. Només li faltava dur ulleres fosques, un diari, barret i gavardina. Tan preocupats estem en les nostres carreres personals que no tenim coratge per acomiadar amb tots els honors un català que va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau? Tanta por feia Xirinacs de cos present que calia tractar-lo com un empestat, no fos cas que el mandatari i el govern de Catalunya en quedessin infectats? La veritat és que sobta tant d'interès a amagar-se entre la gent en el funeral de Xirinacs i tant d'interès a seure a primera fila a la llotja del Camp Nou. No seria més coherent el contrari, és a dir, honorar institucionalment Xirinacs i barrejar-se entre la gent a l'estadi?

Per sort, com dic, el degoteig de poblacions d'arreu dels Països Catalans que celebren actes en memòria de Xirinacs és constant. Són actes de reconeixement a una persona excepcional, una d'aquelles persones inclassificables en la línia de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Ramon Barnils o Francesc Ferrer i Gironès que aquest país dóna de tant en tant; persones íntegres, insubornables i dignes, tant per la seva humilitat com per la fermesa de les seves conviccions humanístiques; persones, en definitiva, d'una intel·ligència privilegiada, condemnades a ser blasmades i estigmatitzades per un estol d'insignificants i potiners detractors que, exhibint sense rubor la seva impotència intel·lectual, en cerquen el descrèdit per mitjà de desqualificacions, ignomínies i ridícules acusacions.

"Foll", "fanàtic", "fonamentalista", "sacralitzador de la nació" i fusionador dels conceptes de "Déu i nació", són alguns dels epítets que l'esquerra universalista dedica a Xirinacs. Ja deia abans que la impotència intel·lectual mai no argumenta, només clava les ungles amb la vana esperança que l'aparent vulnerabilitat d'aquells que són millor que ella l'alliberi de la feixuga càrrega de saber-se fútil i irrisible. Però, ves per on, està condemnada a l'atac sistemàtic per poder amagar que és ella i només ella l'única que veritablement sacralitza la nació fins a transmutar-la en Déu. Així, Déu, Espanya i la sagrada Constitució esdevenen una veritat suprema anomenada unitat d'Espanya. El dret de Catalunya a ser un poble independent, per tant, només pot ser defensat per folls, fanàtics i fonamentalistes. Però ja veiem que és mentida, ja veiem que el veritable foll i fanàtic nacionalista -nacionalista espanyol, és clar- és aquell que, proclamant-se d'esquerres, blasma Xirinacs amb els mateixos mots que l'extrema dreta. És així com, per influència divina, tots dos, esquerrà i dretà esdevenen un.

e-notícies , 13/9/2007