El passat 10 de setembre, el diari El Punt publicava unes declaracions de Daniel Sirera, nou dirigent del PP català, en què, referint-se a Catalunya, deia que "aquí mai no hi va haver independència". El senyor Sirera, és clar, pertany a un partit avesat a la mentida. De fet, la mentida és el tret més definitori de la personalitat d'aquesta formació política. Menteix a Catalunya, tergiversant la història, i menteix a Espanya, intentant fer creure que va ser ETA l'autora dels atemptats de l'11-M. La mentida és el recurs del caragirat. Sense ella no és res. A Catalunya, per sort, el Partit Popular és un partit marginal repudiat per la immensa majoria de la societat catalana. I tampoc no té futur al País Basc, on, en contra de la voluntat de la ciutadania, només pot governar en municipis abertzales mitjançant la prohibició de llistes electorals. És a dir, recorrent a la praxi de les dictadures. Són les maneres pròpies dels fills ideològics del franquisme que revifen per la covardia dels demòcrates en no haver assegut els feixistes davant un tribunal penal internacional. Ara en paguem les conseqüències. Jo mateix, casualment, m'hi referia en un article anterior quan deia que "només han transcorregut seixanta-dos anys d'ençà de la caiguda del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; només n'han transcorregut trenta-dos d'ençà de la mort de Franco i ja hi ha polítics que neguen l'etnocidi dels Països Catalans".
Però cal anar amb molt de compte amb aquesta gent perquè no són demòcrates, no ho han estat mai ni tenen la més mínima intenció de ser-ho. Només se serveixen parcialment de la democràcia -no els queda cap altra alternativa- per mirar de perpetuar la ideologia de Felip V. Són al·lèrgics als valors democràtics, odien el dret a l'autodeterminació dels pobles i donen a Espanya un valor sagrat i espiritual. La histèria del seu nacionalisme els homologa amb el Ku Klux Klan. El Ku Klux Klan sacralitzava la raça blanca, el Partit Popular (com Ciudadanos) sacralitza la unitat d'Espanya. La prova és que, traspassat àmpliament el llindar del segle XXI, continua negant-se a condemnar el franquisme. I és que deu ser molt dur haver de condemnar públicament allò que dóna sentit a la teva vida.