Arran de l'aparició, aquesta mateixa setmana, del llibre d'Èric Bertran L'institut de la vergonya, en què narra l'assetjament escolar que va patir per part de diversos professors i alumnes de l'institut de Vidreres -ara va a un institut de Lloret de Mar-, s'ha disparat de nou la cantarella espanyolista sobre la suposada utilització del jove Èric Bertran en benefici d'una formació política i d'un conjunt de persones determinades. Aquesta cantarella, però, és la prova fidedigna de la migradesa intel·lectual de tan vulgars difamadors. No coneixen cap ni una de les persones que esmenten o insinuen, no han parlat mai amb elles, ni tan sols han llegit els llibres en qüestió, però la ràbia que els produeix que es difongui arreu del món l'assetjament moral i psicològic que va patir aquest menor per part de l'Estat espanyol és superior a ells.

Diuen que respecten l'Èric i la seva família, però se'ls veu el llautó d'una hora lluny. Al final sempre acaben dient que se n'ha fet un gra massa, que no n'hi ha per tant. És clar que no n'hi ha per tant. Si per ells fos, no se n'hauria dit mai res. Ells mai no troben a faltar la llengua catalana en cap àmbit social. Parlen de bilingüisme, però troben molt natural que aquest bilingüisme no aparegui en els embolcalls dels productes distribuïts a Catalunya ni tampoc en el 50% de les còpies de les pel·lícules que s'hi exhibeixen. Diuen que estimen Catalunya, sí, i com que l'estimen la volen subordinada a Espanya fins a la fi del món. El seu amor és així de primari. En realitat, però, tot és mentida, són nacionalistes fins al moll de l'os. Nacionalistes espanyols, és clar. Per això cada nit -de la mateixa manera que els creients preguen pels difunts-, els espanyolistes preguen per la unitat d'Espanya.

Així, segons ells, la idea d'escriure un llibre sobre el cas Èric Bertran -ell n'és l'autor- no podia ser seva, havia de partir forçosament d'algú amb ganes de fer diners i convertir-lo en un màrtir nacional. La idea de fer-ne un documental no podia ser fruit, com així va ser, de Xevi Mató, un estudiant de cinematografia de l'ESCAC. Hi havia d'haver un afany d'enriquiment per part seva. Deu ser per això que el vídeo, en lloc de comercialitzar-se, s'ha penjat a Internet i ja ha estat vist per més de 120.000 persones en només quinze dies. També deu ser per aquest mateix afany d'enriquiment que Heather Hayes n'ha fet la versió internacional gratuïtament. Quant a Pere Planella, el prestigiós director que va tenir la pensada de dur la història al teatre -què ha de ser el teatre, si no un reflex de la vida real?-, és evident que es tracta d'un comissari polític al servei d'Esquerra Republicana. I jo, com a autor de l'obra teatral i tutor, per encàrrec d'Edicions Proa, dels llibres Èric i l'Exèrcit del Fènix i L'institut de la vergonya, no tinc altra feina que alliçonar l'Èric sobre els drets nacionals de Catalunya. Com si l'Èric no tingués prou clars aquests drets i no els hagués defensat tot solet l'any 2004 a l'Audiència Nacional espanyola. Va ser precisament per això, per defensar aquests drets, que el volien tancar vuit anys en un reformatori. La mateixa condemna que els menors que van cremar viva una indigent en un caixer automàtic.

Per als detractors del cas de l'Èric, però, s'acosten dies una mica rabiüts. Serà quan es faci pública una altra notícia sobre el tema. I és que la història de la humanitat és així, la ràbia d'uns és el plaer d'uns altres.

e-notícies , 20/9/07