És enorme el buit que ha deixat Ramon Barnils en el món periodístic català. Ja fa sis anys que va morir i la professió continua erma de gent com ell; cosa bastant comprensible, per altra banda, atès que quan vivia ja era únic. Per això ha estat una magnífica idea, per part de Ràdio Sant Cugat, portar al Monestir l'exposició Qui és el teu referent? Ramon Barnils (1940-2001) per tal de commemorar el 25è aniversari de l'emissora. Serà com si en Ramon hagués tornat per treure de polleguera tots aquells que li somreien mentre el maleïen en silenci. Per exemple El País, diari de l'esquerra espanyolista i autoproclamat paradigma de la llibertat de pensament, que va prohibir la publicació de l'article pòstum que Joan de Sagarra li havia dedicat.

Hom pensarà que és normal que l'independentisme desacomplexat de Barnils fos una pedra a la sabata per a tota aquesta gent que es diu universalista, enemiga dels estats i de les fronteres, però que dormen amb el DNI espanyol sota el coixí, que el porten ben a mà quan van pel món -no fos cas...- i que patirien un trauma si els faltés la unitat d'Espanya. És clar, ells no són nacionalistes; només són uns sentimentals entendrits per la configuració actual de les fronteres espanyoles. Si Stravinski va consagrar la primavera, pensen, per què no s'ha de poder consagrar Espanya? Però no, el buit mediàtic que s'ha fet a Ramon Barnils no és només per les seves idees polítiques, és perquè mai no van poder amb ell. Li feien el buit perquè li tenien por. Reunia massa qualitats per poder estigmatitzar-lo: era radicalment intel·ligent, radicalment independent, radicalment insubmís i radicalment noble. I aquestes són qualitats que només coincideixen en personatges singulars que, com ell, ocupen un espai modest quan viuen, però que es fan immensament grans quan moren.

Diari de Sant Cugat , 28/9/2007