És realment divertit veure com els nacionalistes espanyols -nascuts dintre o fora d'Espanya- s'enfilen per les parets quan els toquen els esquemes d'un imperi que s'enfonsa molt més ràpidament que Venècia. És en aquesta línia que s'inscriu la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que després de trenta-tres anys vivint a Catalunya té la barra de no parlar català quan hi ha persones gairebé analfabetes, procedents de països immensament pobres, sense cap possibilitat de moure's en ambients intel·lectuals, que en tenen prou amb un any per expressar-se força bé en la nostra llengua. Són gent anònima nascuda al Senegal, al Perú, a l'Equador..., gent que no surt als diaris, que viu en precari i que, sense renunciar a la seva identitat, ha fet seu el país que els ha acollit. Són persones que, a diferència de Peri Rossi, tenen un concepte integrador de la vida, no pas excloent. Hi ha actitud més excloent que viure trenta-tres anys en un país sense dignar-se parlar la seva llengua? "Es que me expreso mejor en castellano", diu Peri Rossi sense ruboritzar-se. Després de trenta-tres anys. A ella li passa amb el català el mateix que a mi em passa amb el japonès. Jo també m'expresso millor en català que en japonès. La veritat és que tindria força gràcia que m'expressés bé en japonès sense parlar-lo mai.

Cristina Peri Rossi, que es proclama Premi Ciutat de Barcelona -un premi profundament espanyolitzat i sense cap mena de prestigi que el PSC, disfressat d'Ajuntament, lliura cada any als seus acòlits-, no parla català perquè no li dóna la gana. Aquesta és la veritat, però no pas el problema. El problema és que pretén guanyar-se la vida en mitjans de comunicació en llengua catalana com si no s'hagués mogut de l'Uruguai. Doncs bé, la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en català té l'obligació de parlar en català. Exactament igual que la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en espanyol té l'obligació de parlar en espanyol. Cada mitjà té la seva llengua i és aquesta la que determina qui pot treballar-hi i qui no, independentment de quines siguin les seves idees polítiques. No es pot ser carter sense saber llegir ni bomber sense una condició física determinada. Així de senzill. Proclamar-se discriminat quan no s'està preparat per a una feina és el recurs de l'impotent.

El circ seria una bona sortida per a la senyora Peri Rossi, ateses les seves provades facultats per a la pallassada. Diu que "ha sufrido un claro caso de persecución lingüística" i que "los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes [...] por motivos de raza, de sexo o de lengua". Pobreta, ja és ben cert que no ofèn qui vol...  És clar que potser es refereix a Espanya, un Estat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona; ciutadans de segona obligats a parlar dues llengües per tal que els ciutadans de primera només n'hagin de parlar una. Quan Cristina Peri Rossi sàpiga distingir entre un privilegi i un dret estarà capacitada per distingir entre feixisme i drets humans. De moment, ella, el diari El Mundo i tots els ciutadans que li donen suport semblen estar molt més a prop del primer que dels segons.

e-notícies , 4/10/2007