La genuflexió de Catalunya Ràdio
És lògic. Sobretot tenint en compte la càrrega simbòlica d'aquestes disculpes i la voluntat de voler-la readmetre. Ara ja sabem què hem de fer els catalans quan no estiguem prou qualificats per accedir a un lloc de treball: titllem l'empresa de feixista i no sols ens demanarà excuses el director sinó que també ho farà el president del país. I és que el país el governa el PSC, que és el mateix partit -ves quina casualitat- que governa Catalunya Ràdio. De fet, ara com ara, a Catalunya, no hi ha res que escapi al control del PSC. Potser algú pensi que això no és ben bé així, atès que són tres els partits que hi ha a la Generalitat, però s'equivocarà. ICV és l'ombra del PSC i Esquerra és la seva coartada catalanista. Això és tot. De l'ERC actual, per tant, no es pot esperar absolutament res en matèria d'autogovern. És veritat que gesticula amb l'elegància de Vittorio de Sica, però ja s'ha vist -i aquest cas n'és una prova- que té tanta força com un nadó. El mateix nadó que deia tenir la clau i que va lliurar el control de la ràdio i de la televisió públiques al PSC.
Les disculpes d'Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio, per tant, són l'execució fidel d'un desig montillista expressat en dues trucades telefòniques a Cristina Peri Rossi. Una de la mateixa direcció de l'emissora i l'altra de Presidència de la Generalitat. El problema és que amb aquest comportament Catalunya Ràdio i el Govern no sols desacrediten la llei de política lingüística i les campanyes en favor del català, també estan dient a tots els nouvinguts que el català és una llengua inútil fins i tot en el seu propi territori. És a dir, que no cal que la parlin perquè el fet de conèixer-la té un valor merament ornamental i no serveix per guanyar-se la vida. És el missatge de l'autofòbia. N'hi ha prou de fixar-se en els noms que donen suport a la senyora Peri Rossi -Albert Rivera, Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras, Fernando Savater, Rosa Díez, Félix de Azúa, Esther Tusquets, Anna Maria Moix, Xavier Pericay, Ferran Toutain, Colita, Enric Majó o el pujolista Carles Duarte- per veure que constitueixen una diàfana síntesi de la flor i nata del nacionalisme espanyol i del nacional-hispano-universalisme català.
Si el senyor Oleguer Sarsanedas no és un comissari polític ni pensa com tota aquesta gent, té dues maneres de demostrar-ho: fer complir les normes de l'emissora -que són contràries als dictats de Presidència- o dimitir.
El Singular Digital , 9/10/2007