Crec que la delegació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt ha fet bé d'ometre el terme nacionalisme per referir-se a determinades qüestions de la nostra vida política. Jo he viscut a Alemanya i em consta el complex de culpa que arrossega aquell país arran de l'ascens del nacionalsocialisme al segle passat. Tot i així, el terme ha sorgit igualment en boca d'alguns periodistes alemanys influïts pels corresponsals dels seus mitjans a l'Estat espanyol que, ves per on, es concentren a Madrid. Si ja és quimèric entendre els drets nacionals de Catalunya des d'Espanya, imaginem com deu ser-ho des d'Alemanya a través dels mitjans de comunicació espanyols. En aquest sentit, he trobat a faltar que algun membre de la delegació catalana preguntés a la premsa universalista germànica si coneix un sol alemany -no nacionalista, naturalment- que estigui disposat a acceptar que Alemanya deixi de ser una nació per convertir-se en part d'una altra nació. Més que res perquè la resposta ens demostrarà que a Alemanya hi ha vuitanta milions de nacionalistes alemanys.

Un altre tema és el de l'absència institucional -que no comercial- dels autors catalans que escriuen en espanyol. Aquí també hi trobem un alt nivell d'incomprensió. Per això no és estrany que Der Spiegel gosi dir que "poca cosa li queda a l'Institut Ramon Llull de la mentalitat oberta de l'home exemplar de qui pren el nom". Té gràcia que aquest setmanari no fes la mateixa reflexió l'any 1991, quan el convidat d'honor va ser l'Estat espanyol i els autors en català, basc i gallec van quedar-ne exclosos. ¿No hauria estat, aquell, un bon moment per dir "poca cosa li queda a l'Institut Cervantes de la mentalitat oberta de l'home de qui pren el nom"? Per sort, el setmanari més prestigiós d'Alemanya, Die Zeit, s'ha expressat en altres termes: "La literatura finesa, danesa, noruega, eslovaca o lituana són igual de petites literatures, i -entre elles- la catalana n'és una gran".

D'aquest debat estèril, però, n'és responsable en bona part la mateixa direcció de la Fira, que només parla de cultures quan aquestes no coincideixen amb les d'un Estat. Altrament, si això no és així, com és que Brasil i Portugal han estat convidats d'honor en edicions diferents, el primer el 1994 i el segon el 1997? Qui era, aleshores, la convidada? La llengua, la cultura o la nació? No escriuen en la mateixa llengua Paulo Coelho i José Saramago?

Si la Fira del Llibre de Frankfurt vol ser veritablement neutra i universalista, per què no convida llengües en lloc de països o cultures? Cada any, una llengua. Una llengua literàriament representada per tots aquells escriptors d'arreu del món que la tinguin com a pròpia. Aleshores sí que podrem parlar d'universalitat. La resta és mala literatura.

e-notícies , 11/10/2007