Sempre m'ha admirat la immensa força que té l'obra de Pep Codó. Mai no em canso de mirar-la. Per això em sembla un encert que la galeria Canals, de Sant Cugat del Vallès, celebri els seus vint-i-un anys d'història amb una exposició de Codó titulada Germinacions i homenatges que sintetitzen els dos darrers anys de l'obra d'aquest escultor singular en qui Ramon Barnils hi veia l'empremta dels clàssics, però també la d'un narrador en tres dimensions de les formacions i de les transformacions pròpies del seu temps. Fins al 30 de novembre encara hi ha a temps de veure aquest recull que recomano afectuosament als lectors i que ha estat comissariat pel crític d'art Arnau Puig, fundador, amb Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa i Joan Josep Tharrats, del grup Dau al Set (1948-1952).

Exquisida, també, la filosofia de Codó quan diu que "les pedres demanen comprensió per la seva identitat; si això succeeix, elles mateixes t'indiquen el camí o els camins que cal seguir i, a continuació, l'escultor pot iniciar el mètode per interpretar-les, respectant aquesta identitat". Aconsello al lector que llegeixi dos cops aquesta frase, perquè, més enllà de la seva bellesa, només pot ser dita per algú de pensament íntegre i de mirada noble que sap ser respectuós amb la història que batega en cadascun dels elements a través dels quals s'expressa. No es tracta, per tant, de vèncer la resistència de la pedra, sinó d'incorporar allò de què és portadora a l'escultura final.

Em dol, això sí, que l'obra de Pep Codó no sigui més coneguda internacionalment. És cert que hi ha peces seves escampades arreu del món i que Sant Cugat, la seva ciutat natal, no li ha tombat l'esquena, però encara no gaudeix del reconeixement que en justícia es mereix. Aneu a la Canals, ompliu aquest buit i delecteu-vos.


Diari de Sant Cugat , 26/10/2007