Avui dia són molts els joves que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat espanyola amb la por, però no va ser la por allò que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en molts sectors de la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. La prova és que la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. El van assassinar per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran.

Probablement hi haurà qui, intentant eludir responsabilitats, opinarà que no va ser l'Estat espanyol sinó Franco qui va assassinar Companys. A aquestes persones caldria dir-los que el mateix podria haver adduït l'Alemanya actual amb relació als crims de Hitler. Doncs no. Amb sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- l'Alemanya d'avui ha demanat perdó pels crims de l'Alemanya d'ahir. Va ser precisament gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del seu president, diu molt de quin és el nivell de cultura democràtica d'aquuestes dues forces polítiques. Això explica coses com ara l'intent d'associar l'independentisme amb el terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Juan José Ibarretxe i afusellar-lo. Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure amb les amenaces de mort a Josep-Lluís Carod-Rovira en aquella manifestació celebrada a Salamanca l'any 2005.

La il·legalització de partits és escandalosament antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més escrupolós amb el seu compliment que aquells que l'han creada, PP i PSOE. És per coherència, per tant, que el govern espanyol -ja que té la Justícia al seu servei-, hauria de procedir a la il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector què hauria succeït si en una manifestació convocada per l'esquerra abertzale s'haguessin exhibit pancartes dient "Rajoy al paredón" o "Zapatero ésta es tu caja"? Doncs bé, amb la llei espanyola a la mà, el Partit Popular, convocador d'aquella manifestació, és un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. Per tant, d'acord amb la llei, la seva il·legalització hauria de ser immediata. Ho faran Zapatero, el jutge Garzón i el Tribunal Suprem? No, no ho faran, perquè la Llei de Partits no és una llei contra ells, és una llei contra nosaltres.


El Singular Digital , 13/2/2008 (català)