El mite d'Antígona, filla d'Èdip, que va acompanyar el seu pare cec a l'exili i que es va suïcidar quan la van condemnar a ser enterrada viva per haver dignificat el cadàver del seu germà Polinices, malgrat les ordres del seu oncle Creont, rei de Tebes, ha estat font d'inspiració per a molts autors al llarg de la història. La dona jove que defensa els valors morals i que s'enfronta a la falsa justícia de la raó d'Estat va seduir Sòfocles, Eurípides, Racine, Espriu, Anouilh, Brecht i també Jordi Coca. És de Coca l'excel·lent versió que Teresa Canas va presentar recentment al Teatre de Ponent de Granollers i que no hauria de trigar a estrenar-se a Sant Cugat.

Els segles que ens separen de Sòfocles es transformen en dies quan veiem que el poder despòtic de l'Estat continua avui, com aleshores, comprant el silenci dels cervells agraïts per perpetuar-se indefinidament. De fet, aquest silenci és un dels elements clau de l'Antígona de Coca; un silenci que ens tenalla a tots i que per mitjà de la por -por de trencar el fràgil benestar individual que ens hem construït- ens converteix en còmplices disciplinats d'allò que diem detestar. El muntatge de Teresa Canas reflecteix molt bé aquesta fatal contradicció representada per Ismene, germana d'Antígona, i per Tirèsias, prestigiós intel·lectual de compromís vençut per la covardia, i ens diu que serà el seu silenci (el nostre) qui cavarà la fossa de la jove i noble Antígona.

No cal dir que els paral·lelismes amb la societat catalana són enormes; una societat mancada d'Antígones i sobrada d'Ismenes i de Tirèsies. Antígona, poc abans de morir, ho diu tot amb aquestes paraules adreçades a Tirèsias: "et creus un home savi perquè davant seu [Creont] mesures més que no caldria la teva llengua... Em mata el seu decret, i em mates tu callant".


Diari de Sant Cugat , 2/11/2007