Les declaracions de Bernd Schuster, en qualitat d'entrenador del Real Madrid, després del partit que el seu equip va perdre el passat 3 de novembre davant el Sevilla, no han provocat cap mena de rebuig en la premsa espanyola o entre els universalistes catalans. Cap ni un d'aquests mitjans o opinadors, sempre tan humans i tan preocupats pel respecte a tots els pobles del món, llevat del poble català, no ha demanat cap sanció severa per a Schuster per la seva actitud xenòfoba i generadora de violència en desqualificar professionalment una persona a causa del seu origen. Les seves paraules van ser aquestes:

- Què t'ha semblat l'actuació del col·legiat? –pregunta un periodista a Schuster.
- D'on ve l'àrbitre? –respon Schuster, retòricament.
Cap dels presents no diu res i Schuster insisteix:
- D'on és l'àrbitre?
- Català –contesta finalment un periodista.
- Com?
- Català.
- No cal dir res més –conclou Schuster.
- Això és molt dur –pressiona el periodista.
- Ja ho he dit –sentencia Schuster.

Són paraules nascudes de la impotència, és evident. La impotència sovint provoca ràbia i la ràbia acostuma a mostrar el cantó més negatiu d'una persona. Però si aquesta persona és Schuster –el mateix entrenador que no fa gaire suggeria l'ús de la violència per frenar la qualitat de Messi o que menyspreava Manolo Jiménez, l'entrenador del Sevilla, dient que l'equip andalús "l'entrena qualsevol, fins i tot algú de vosaltres", referint-se als periodistes-, el resultat que n'obtenim és el d'un dèspota que està condemnat a la més absoluta mediocritat, ja sigui com a tècnic de futbol o com a ésser humà. Schuster, tanmateix, ocupa un càrrec de projecció internacional i les seves paraules no han estat pronunciades en una cantina, sinó en una conferència de premsa, i això les fa inadmissibles. Caldrà veure, per tant, quina sanció li aplicaran les autoritats esportives. És possible que tot acabi amb unes disculpes i que no se'n parli més. Però si passa això, s'haurà evidenciat la impunitat de la catalanofòbia.

De fet, per prendre consciència de la gravetat de les esmentades declaracions, n'hi ha prou de canviar-ne el subjecte:

- D'on és l'àrbitre?
- Moro (o jueu o negre o gitano...).
- No cal dir res més.

Si les declaracions haguessin estat aquestes, l'escàndol hauria estat immens. Però, què hauria passat si un entrenador català hagués expressat el mateix prejudici referint-se a un àrbitre espanyol? Si això hagués passat, fins i tot el govern català hauria demanat perdó a Espanya en nom seu. La magnitud del menyspreu, per tant, no rau en el prejudici en si mateix, sinó en el subjecte del prejudici. Per això la premsa espanyola calla i els universalistes catalans també.

El Singular Digital , 6/11/2007