Gràcies a una informació facilitada pel canal de televisió Cuatro, hem pogut saber que Sergi Xavier Martín, l'agressor de la noia equatoriana als Ferrocarrils de la Generalitat, no sols és un covard, sinó que també és un feixista. Un feixista que va participar en la manifestació del Día de la Hispanidad, a Barcelona, convocada per Ricardo Sáenz de Ynestrillas, i que, segons un conegut seu, va prometre que "netejaria Barcelona d'immigrants". Covardia i feixisme són una terrible combinació, certament. Són la covardia i el feixisme els que empenyen aquest sinistre personatge a fer-se el milhomes apallissant una noia de setze anys sense deixar de parlar pel telèfon mòbil i a pretextar, després, que anava begut per justificar la seva barbaritat i eludir-ne la condemna. Tan miserable és que ni tan sols es veu amb cor de ser conseqüent amb les seves idees davant la Justícia i admetre el mòbil racista de la seva acció. Les imatges, per sort, parlen per elles mateixes. Em crida l'atenció, això no obstant, el linxament mediàtic de Jesús Prieto, el passatger passiu que viatjava en el mateix vagó, i el silenci absolut entorn l'individu que, via telefònica, parlava amb en Martín i participava en l'apallissament. Recordem que no hi ha ni un sol moment en què l'agressor deixi de narrar per telèfon els cops que va donant a la cara i als pits de la noia.

Amb tot, centrem-nos en Jesús Prieto. És innegable que la passivitat d'aquest testimoni agreuja la indignació que sentim quan veiem les imatges dels fets, però les agreuja perquè no tenim gens clar que, en iguals circumstàncies, nosaltres fóssim capaços de mostrar-nos més actius que ell. La visió d'un home estàtic, assegut en un vagó de tren com a únic testimoni de l'apallissament a una adolescent indefensa, ens neguiteja perquè esdevé un mirall de nosaltres mateixos. El seu linxament mediàtic, per tant, tranquil·litza la nostra consciència i ens allibera de la dissonància cognitiva que sentim. No és estrany, arribats aquí, que ara, arran del rebombori que s'ha creat, l'home estàtic vegi perillar la seva integritat física. Hi ha persones que no poden estar-se de trencar el mirall que les enlletgeix.

Però l'home estàtic no va fer res en el tren perquè la por li ho impedia. La por, que en algunes ocasions crea herois, acostuma a ser paralitzadora, i l'home estàtic estava paralitzat per la por. En tenia tanta, de por, que mirava a un altre lloc per no creuar-se amb els ulls de l'agressor. La por ens infantilitza i l'home estàtic va fer com els nens, que creuen que ningú no els veu quan es tapen els ulls. "Però, per què, quan l'agressor baixa del tren, l'home estàtic no assisteix la víctima", es pregunten algunes persones. Doncs per la vergonya que sent d'ell mateix. Abans el tenallava la por i ara ho fa la vergonya. Per això només gosa dir a la noia que estigui tranquil·la, que la càmera del vagó ho ha enregistrat tot. L'home estàtic està trasbalsat pel que ha vist, i una de les coses que ha vist ha estat la cara menys edificant de la seva personalitat. No s'agrada gens. Està avergonyit i vol fugir d'allà. Tant de bo tot hagués estat un somni.

e-notícies , 5/11/2007