Què n'ha quedat del partit que la selecció catalana de futbol havia de jugar el passat 14 d'octubre contra els Estats Units? Què se n'ha fet d'aquell "acte de sobirania" que segons Anna Pruna, secretària general de l'Esport, havia de portar a terme Catalunya en resposta als exabruptes de la Federació Espanyola? Sí, ja sabem que els Estats Units es van retirar i que va ser impossible trobar una selecció "digna" que ocupés el seu lloc. Però també sabem que el partit havia deixat de ser una cita futbolística per convertir-se en un acte de reivindicació nacional. I per fer possible aquest acte n'hi havia prou d'acceptar l'oferiment de Gibraltar. Un oferiment insistent, per cert. Quina importància tenien les limitacions futbolístiques gibraltarenyes si l'espectacle, aquell dia, havia de ser el públic i no pas els jugadors? O no és cert que allò que treu de polleguera la Federació Espanyola és el poder de convocatòria de la selecció catalana? Doncs no. Es va menysprear Gibraltar i les nostres autoritats es van girar d'esquena com si res no hagués passat. Espanya, una vegada més, s'havia sortit amb la seva i el que havia de ser un acte de sobirania es va transformar en un acte de covardia.
Algú hauria de dir a certs polítics que no tenen cap dret a jugar amb els sentiments de la gent i a crear expectatives que no estan disposats a satisfer. ¿No saben, els nostres governants, que quan s'entra en un terreny de joc s'ha d'estar disposat a jugar fins al final? Quina mena d'equip som, que ens retirem a la mitja part espantats per les amenaces de l'adversari? No ens havíem adonat que la victòria, en aquest cas, no consistia a guanyar el partit, sinó a jugar-lo?
Te raó el líder polític que repeteix contínuament que el seu partit ha fet molta feina en esports minoritaris. És cert, n'ha fet molta. I molt bona. Però una cosa no treu l'altra. Ara estem parlant d'un partit de futbol que es va presentar com un desafiament a la Federació Espanyola i que, al final, ha passat a la història com un acte de sotmetiment. Quan un poble aspira a la seva independència ha d'estar disposat a transgredir les normes que l'empresonen. No té cap més alternativa, davant d'una legalitat injusta: si vol reeixir en el seu propòsit haurà d'encarar el conflicte, perquè el conflicte és inherent al propòsit.