És realment escandalós el que ha succeït amb Aukera Guztiak. Cal remuntar-se a la virulenta caça de bruixes de McCarthy per trobar un exemple semblant de persecució de les idees en el si d'un règim democràtic. També és escandalosa la criminalització de la consciència nacional basca i d'aquells que d'acord amb ella voten a favor dels drets nacionals d'Euskal Herria. L'assetjament contra tot el que és euskaldun i l'exigència a Batasuna que renunciï a les seves conviccions i acati una llei inexistent són imperdonables. No existeix cap llei que obligui una persona a pronunciar les paraules que un tercer vol sentir. És un dret protegit pels artícles 18 i 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, que obliga els tribunals a respectar la llibertat de consciència i a no inquietar ningú pel seu parer. Per això, l'oferiment de Zapatero a Aukera Guztiak de participar en les eleccions a canvi d'una condemna de la violència, ha vulnerat els fonaments de l'Estat de dret. Jo, per exemple, no estic a favor de la violència, puc entendre-la però no compartir-la perquè em sembla humanament involutiva. Amb tot, ningú pot obligar-me a verbalitzar públicament aquesta opinió. Vull dir que si algú té l'obligació moral de complir la llei és la pròpia llei, i quan un govern la infringeix no fa altra cosa que legitimar aquells que han perdut la seva confiança en ella.


Diguem-ho clar: Ni la renúncia a unes idees ni el penediment són obligatoris. No hi ha cap legislació europea que ho contempli, cap. La reducció de la pena a un pres que demana perdó pot ser un gest, però mai un requisit. Ningú, per tant, pot ser il·legalitzat per guardar silenci; ningú, en nom de res, i menys de la democràcia, té dret a exigir a un altre la verbalització dels seus pensaments.

L'arrel del conflicte, malauradament, es troba en la implantació al País Basc del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que es nega a acceptar la seva inferioritat parlamentària, que no reconeix l'existència del poble basc, que ha creat una banda terrorista amb diner públic i que no té escrúpols d'aconseguir per la força el poder que les urnes li neguen. És el nacionalisme del PP, defensor de la presència al carrer de les estàtues del genocida general Franco i de les associacions que promouen la seva memòria, i és el nacionalisme del PSOE, que viola drets fonamentals amb la llei antiterrorista i la llei de partits. És, en definitiva, el nacionalisme de la dreta i l'esquerra espanyoles, que afavoreix la tortura de presos, que és denunciat any rere any per la Comissió de Drets Humans de l'ONU i que es nega a seguir-ne les recomanacions adequant la legislació a la Convenció contra la Tortura. D'aquí que siguin perseguits els qui la denuncien i protegits els qui la practiquen.

Això explica que els que investiguen la intimitat dels 30.000 ciutadans que avalen la candidatura d'Aukera Guztiak siguin els mateixos que protegeixen la impunitat dels crims de Fraga Iribarne i l'honorabilitat de franquistes i falangistes com Rodolfo Martín Villa i Joan Antoni Samaranch. L'ètica del nacionalisme espanyol consisteix justament en això, en la protecció d'aquells que han destacat en la defensa dels principios fundamentales del Movimiento.

Aquesta és la raó de ser del pacte PP-PSOE, la negació de la nació basca, la destrucció de tot allò que provi la seva existència i la persecució sistemàtica dels seus més anònims defensors. Tan obsedits estan en aquesta tasca que ni tan sols es molesten a dissimular l'escandalosa connivència entre govern i poder judicial. O no és això el que traspua el missatge de Zapatero quan ofereix legal·litat a Batasuna a canvi d'una simple frase? Tanmateix, amb quina autoritat moral es pot exigir que Aukera Guztiak condemni ETA mentre es permet que el PP no condemni el franquisme? Si desitjar la independència d'Euskal Herria equival a terrorisme, atès que coincideix amb els objetius d'ETA, no hi ha dubte que desitjar la unitat d'Espanya equival a feixisme, atès que coincideix amb els objectius de Franco.

La caça d'abertzales ha començat. L'any 1947, durant la caça de bruixes, l'actor Fredric March va dir: "Qui serà el pròxim? Serà el vostre rector, a qui indicaran què pot dir en el seu sermó? O el professor dels vostres fills, a qui ordenaran què ha de dir a classe?". I Thomas Mann va afegir: "Com a ciutadà americà nascut alemany, declaro que em són dolorosament familiars certes pràctiques polítiques i l'afebliment de la seguretat legal en nom d'un pretès estat d'emergència...". Que el lector tregui les seves conclusions.

Berria , 31/3/2005 (èuscar)
Nabarralde , 31/3/2005 (espanyol)
Racó Català , 18/4/2005 (català)