Són realment interessants els estudis que publica cada setmana el Diari de Sant Cugat sobre com perceben la ciutat les persones que hi viuen. Es tracta de conèixer els hàbits dels santcugatencs i el seu grau d'integració, atès que la immensa majoria provenen d'altres zones de Catalunya o de l'estranger. Només procedents de Barcelona, ja n'hi ha 15.156. Cosa que representa el 20% dels 78.894 habitants empadronats. En l'àmbit positiu, hi ha un bon consens en què Sant Cugat és una ciutat que destaca per la seva qualitat de vida i en el negatiu el fet que l'elevat preu de l'habitatge i dels productes de consum empeny els joves a abandonar el municipi. Les respostes de la gent, però, presenten algunes contradiccions, ja que no acabo de veure clar com es pot parlar de qualitat de vida si aquesta qualitat genera per si mateixa, en alguns ciutadans, una necessitat de fugida. Té gràcia que la gent gran consideri Sant Cugat "una ciutat jove i acollidora" mentre que els joves en general no hi troben cap al·licient econòmic ni de lleure nocturn per quedar-s'hi. Com l'han de trobar, aquest al·licient, si la ciutat, a banda d'exigir-los uns pares rics, els ofereix el mateix grau d'excitació que una llar d'infants o un balneari? Tot plegat em recorda una antiga pel·lícula de Francis Ford Coppola –You're a big boy now- sobre l'emancipació d'un jove novaiorquès sotmès al jou protector d'una mare que li diu: "Fill meu, no beguis, no et gastis la setmanada, no surtis de nit i no vagis amb noies, però, sobretot, diverteix-te tant com puguis". Aquest estat de coses només deixa als joves dues opcions: marxar de la ciutat o convertir-se en adults a la trentena. Molts, és clar, trien la primera, perquè, com va dir Coppola: "Fer-te gran quan tens 19 anys és molt seriós, però fer-ho quan en tens 28 és ridícul".