Jo no crec que li tinguem por, a la veritat. No, no és por, és pànic. No importa en quin cantó de la veritat ens trobem, sempre ens intimida. En aquest sentit, recordo una cançó d'en Serrat que diu: nunca es dura la verdad, lo malo es que no tiene remedio. I té raó. Té raó perquè si de vegades és difícil escoltar-la, la veritat, més difícil encara pot ser expressar-la.

Al llarg de la vida, són moltes les ocasions en què ens veiem obligats a sentir unes quantes veritats. Normalment, quan sentim l'expressió "dir la veritat", tendim a donar-li un caràcter dramàtic, seriós, si més no, com si la veritat de les coses sempre hagués de ser amarga. I això no és cert. Aquí ens equivoquem. La veritat també pot ser agradable; una veritat ens pot alegrar el dia o, de vegades, fins i tot la vida.

Aquest estigma negatiu que arrossega la veritat, però, es fonamenta, en part, en la por o en la impotència que tots experimentem davant la irreversibilitat d'algunes situacions: és tràgic haver d'acceptar la mort d'un ésser estimat, però no ho és menys ser-ne el missatger; és dolorós descobrir que la persona que estimem ja no ens estima, però no ho és menys que tingui el valor de confessar-ho. No és pas per atzar que la comèdia no gaudeix del mateix prestigi que el drama, els dramaturgs i els directors de cinema ho saben molt bé; no és pas per casualitat que la llàgrima té més força que el riure i que són ben poques les obres còmiques lloades al llarg de la història. La qüestió rau en el fet que no hi donem cap valor. Valorem, sí, la capacitat de dir unes quantes veritats en clau d'humor, però no ho trobem rellevant. Ens passem la vida intentant ser feliços, però no sabem assaborir els moments en què veritablement ho aconseguim; ens passem la vida desitjant coses, però perdem l'interès quan les tenim; voldríem saber la veritat sobre el futur que ens espera, però quan anem a veure a algú perquè ens el predigui només en sortim colpits si l'auguri és negatiu. "Jura dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat?" ens demanen quan pugem a l'estrada en un judici. Per què ens ho demanen tres vegades i no una?

Recordeu les pel·lícules Rashomon d'Akira Kurosawa i Quatre confessions, de Martin Reed? Totes dues estaven basades en un llibre japonès que gira al voltant d'un home acusat d'assassinat. El cas, en principi, sembla fàcil de resoldre perquè hi ha quatre testimonis. El problema és que també hi ha quatre veritats. O potser no és un problema. Potser no existeix la veritat absoluta que busquem des de fa milers d'anys. Potser el sentit de la vida es troba en el respecte entre les persones, potser el sentit del respecte es troba en el fet d'entendre que l'única veritat és que hi ha milions de veritats.

El Singular Digital , 25/12/2007