És una cosa útil o inútil la felicitat? Per saber-ho, és clar, caldria esbrinar primer si realment existeix. O potser no. Potser és això justament el que menys importa, potser no té cap importància que la felicitat pugui ser tan sols un miratge en la nostra vida. Ben mirat, què seria de la humanitat sense l'esquer perpetu de la felicitat? 'La felicitat' és també el títol d'un conte de Guy de Maupassant. En ell, uns personatges mediterranis conversen vora el mar amb la imatge de l'illa de Còrsega retallada a l'horitzó.

"Es pot estimar molts anys seguits?", pregunta algú. "Sí", respon algú altre. "No", respon un tercer. De sobte, un home gran que encara no havia parlat, diu: "Ara fa cinc anys, vaig fer un viatge a Còrsega. És una terra verge, inculta, deserta, per bé que de vegades s'hi veu un poble, semblant a un munt de roques al cim d'un turó. Ni mica de conreus, cap indústria, cap art. No s'hi troba mai un tros de fusta treballat, ni un bocí de roca esculpit, ni el record del gust infantil o refinat dels avantpassats per les coses agradables i boniques."

Tot seguit, l'home explica que va ser en aquella illa on va conèixer una dona que, cinquanta anys enrere, quan era jove i bonica, havia abandonat el continent i havia fugit amb un home ben plantat. Ningú no va saber-ne mai més res; tothom, des d'aleshores, la va considerar com si fos morta. Però era viva, i l'home sord de 82 anys amb qui ara compartia l'únic plat del sopar, una escudella espessa feta de patates, cansalada i cols, era el mateix home que cinquanta anys enrere l'havia enamorat. El narrador li va preguntar a la dona si havia estat feliç tots aquells anys, i la dona va respondre: "Oh, sí, molt feliç. M'ha fet molt feliç. No he trobat a faltar mai res."

Aleshores Guy de Maupassant posa en boca del narrador aquestes paraules:

"Jo la contemplava, trist, sorprès, meravellat del poder de l'amor! Aquella noia rica havia seguit aquell home, aquell camperol. Ella mateixa s'havia convertit en camperola. S'havia conformat amb la seva vida sense al·licients, sense luxe, sense delicadeses de cap mena; s'havia sotmès a uns costums simples. I encara l'estimava. S'havia convertit en la dona d'un pagès, amb gorra, amb faldilla de sarja. Menjava, en un plat de fang damunt una taula de fusta i asseguda en una cadira de boga, una sopa de col i patates amb cansalada. Mai no havia pensat en res, només en ell! No havia trobat a faltar ni les joies, ni les sedes, ni els refinaments, ni la flonjor dels seients, ni la tebior perfumada de les cambres folrades de tapissos, ni la dolçor dels llits de plomes on s'enfonsen els cossos per reposar. Mai no havia necessitat res llevat d'ell; si el tenia a ell, ella no desitjava res més."

Quan el narrador va acabar d'explicar el seu relat, una de les dones que l'havia escoltat amb atenció va fer el següent comentari:

- Tant se val, ella tenia un ideal massa fàcil, unes necessitats massa primitives i unes exigències massa simples. Només podia ser una ximpleta.

En sentir això, una altra dona que també havia seguit atentament la història, va dir:

- I quina importància té? Va ser feliç.

e-noticies , 24/12/2007