Potser estem tan habituats al desori que ens caracteritza com a poble que trobem natural que determinats comerços i restaurants hagin fet pont aquestes festes com si es tractés de la seva festa setmanal. Però no ho és, de natural. N'hi ha prou que observem el comportament, en aquest sentit, dels establiments del centre i del nord d'Europa per adonar-nos-en. De la mateixa manera que el treballador té uns deures regulats per l'administració, també el petit empresari ha de complir amb els seus. Tenir un comerç obert al públic implica un respecte per aquest públic, un respecte que no es manifesta només en el tracte personal sinó en l'observança d'uns horaris establerts. Un dia feiner és un dia feiner, independentment que es trobi entre dos dies festius, i el client –pelegrinant per la ciutat a la recerca d'un comerç del ram que estigui obert- no ha de pagar amb una immensa pèrdua de temps els capricis del comerciant. Hi ha unes normes que regulen el mercat, oi que sí?
Però, és clar, posar aquest tema sobre la taula en un país panxacontent com Catalunya és picar en ferro fred, perquè l'individualisme és enemic de les normes d'àmbit col·lectiu. El petit empresari fa el que li dóna la gana i l'autoritat municipal fa els ulls grossos; i, mentrestant, la imatge de país mínimament seriós es malmet. La veritat és que fa riure sentir la queixa permanent d'alguns botiguers sobre la precària marxa del seu negoci i veure'ls tancar sense miraments quan arriba un pont. En què quedem, amb tanta llàgrima, els tenen o no els tenen fets? És cert que l'economia catalana no té res a veure amb l'alemanya, posem per cas, això ho sap tothom, el que crida l'atenció és que hi hagi tants pocs comerciants disposats a preguntar-se per què. Quan ho facin no els agradarà la resposta: el que tenim és el que som.