Cal felicitar Unió Democràtica per la immensa capacitat que té d'aparèixer en els mitjans de comunicació sense que ningú no pugui atribuir-li ni un sol vot cada cop que se celebren eleccions. Unió Democràtica és el partit ectoplàsmic de Catalunya, un partit que viu com un ectozou en el cos de Convergència Democràtica i que es caracteritza per una extraordinària capacitat de persuasió, fins al punt de fer-li creure que si la foragités hi perdria bous i esquelles. I el més curiós és que Convergència s'ho creu; Convergència escolta embadalida els contes a la vora del foc de Josep Antoni Duran i Lleida i està convençuda que una bona part dels escons que treu provenen dels 'milers i milers' de vots que Unió li aporta. Mentre hi hagi rucs anirem a cavall, pensa Duran. I no li falta raó. Perquè una mentida faci efecte, cal que un altre se la cregui. No és aquesta la llegenda del timbaler del Bruc? El timbaler Duran, però, no necessita el ressò que provoca la muntanya de Montserrat per fer-se sentir, en té prou amb els micròfons que li posen al davant cada cop que apareix.

Però Unió Democràtica és un bluf, UDC és una de les enganyifes polítiques més espectaculars dels darrers trenta anys. Altrament, no es comprèn que un partit amb un nombre de votants que cabria en un autobús, i que justament per això no es presenta mai sol a cap contesa electoral, gaudeixi d'una presència mediàtica tan elevada. Això explica que hagi tingut tant de ressò el redoblament del timbal del senyor Duran, amplificat per Europa Press, contra la independència de Catalunya. Duran ha dit que "la independència no és el camí". Molt bé, on és la notícia? On és el valor periodístic d'aquestes paraules? Què té de noticiable que un fervent espanyolista com Duran i Lleida digui que el camí de Catalunya és la seva subordinació a Espanya? No és això el que ha de dir algú que no té més horitzó que ser ministre espanyol amb despatx a Madrid?

El senyor Duran, però, no està sol. Des del PSC, Miquel Iceta l'ha aplaudit a través de Catalunya Ràdio. Cosa que es comprèn, perquè, amb l'augment de l'independentisme, la hispanoaddicció no passa per un bon moment. Ells tenien un programa de via morta per a una Catalunya sotmesa i ara es troben que la consciència nacional del país es desperta. I estan preocupats, és clar. Ves quina contrarietat. Ja és ben cert que l'addicció cega el senderi. La veritat és que cal ser molt hispanoaddicte per no adonar-se que el camí que ha de portar Escòcia, Flandes, Catalunya i el País Basc a esdevenir nous estats de la Unió Europea no té retorn.

e-notícies , 7/1/2008