La repulsiva agressió espanyola que Catalunya ha rebut a Fresno ha generat, com és lògic, molta indignació. Però és de la reflexió, no pas de la ràbia, d'on han de sortir les conclusions per entendre que el món només respecta aquells pobles que han sabut guanyar-se la independència política com a prova de la seva majoria d'edat.

N'hi ha prou d'analitzar-ho des de la perspectiva espanyola per comprendre fins a quin punt l'agressió que hem patit era inevitable. Cal tenir en compte que si la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) hagués reconegut la selecció catalana com a membre de ple dret, Catalunya hauria experimentat un dels avenços més espectaculars en el procés de recuperació dels seus drets nacionals. Costa de creure, és cert, que el reconeixement d'una simple federació esportiva constitueixi una fita més gran que l'exercici del poder en matèria de sanitat, ensenyament, cultura, policia pròpia, etc. Però fa més la simbologia de l'esport en noranta minuts que un ministeri de turisme en vint anys; especialment en un marc competencial com el nostre, molt per sota del poder real d'una nació de ple dret. No hem d'oblidar que la configuració de l'Estat espanyol en comunitats autònomes no és fruit d'una evolució política, sinó de la necessitat d'adaptació d'aquest Estat a una realitat que no comprèn. És, doncs, per frenar la personalitat jurídica de les nacions catalana i basca que s'articula l'anomenat Estat de les Autonomies. I és també amb aquesta intenció que Espanya transigeix en la diferenciació entre nacionalitats i regions. Ho demostra la progressiva equiparació actual entre regions i nacionalitats. Si el terme nacionalitat serveix per amagar la nació (Països Catalans i Euskal Herria), el terme solidaritat amaga l'espoliació i la subordinació del poble català a l'ordre hegemònic espanyol. No debades la cerrazón –ja n'he parlat en alguns llibres- és un dels trets més significatius de la identitat española.

Les pressions d'Espanya al més alt nivell per impedir el reconeixement internacional de Catalunya en l'àmbit esportiu són fruit d'aquesta cerrazón. Per això no té cap importància que el patinatge, en comparació al futbol, sigui un esport minoritari. Del que es tracta és d'evitar la jurisprudència davant les peticions de reconeixement que seguiran a la de Fresno.


Són paraules de José Luis Rodríguez Zapatero: "L'escenari en què Catalunya i Espanya es confrontin no es donarà mai, ja que la selecció espanyola és qui representa l'Estat espanyol en les competicions internacionals." Per designi diví, es va oblidar de dir. Però, contràriament al que sembla, no és per por a la humiliació esportiva que una potència mundial en patinatge com Catalunya pugui infligir-li, sinó pels efectes psicològics que aquesta confrontació –i consegüent derrota- tindria en el terreny simbòlic. I és que el dia en què es produeixi aquest fet, especialment en esports majoritaris, la relació entre Catalunya i Espanya no tornarà a ser mai més la mateixa. Aquí radica l'autèntic terror d'Espanya: en l'influx que sens dubte exercirà la simbologia esportiva en l'autoestima nacional dels catalans. Espanya, com Estat que és, coneix molt bé aquesta simbologia perquè se'n serveix per reforçar la seva pròpia cohesió nacional; és sobre ella que sustenta l'esperpèntic precepte de la sagrada unitat. Per això no està disposada a permetre la cohesió de catalans i bascos, perquè és incompatible amb la seva. Sap que no és el mateix escoltar l'himne nacional en actes d'ordre intern que fer-ho en altres latituds davant el silenci respectuós de milers de persones. També sap que no és el mateix veure onejar la senyera en un càmping de Torredembarra que veure-la representant Catalunya com a membre de ple dret en un esdeveniment internacional. Les preses de conciència ja tenen aquestes coses. Per fi Catalunya s'adona que el paper que ha jugat fins ara en les competicions esportives és exactament el mateix que el dels gossets en les exhibicions canines: qui fa l'esforç és el gosset, però qui s'emporta el premi sempre és l'amo.

Fresno podia haver acabat amb aquesta injustícia secular. Ara caldrà esperar una mica més. Però quan arribi el moment, l'ambigüitat nacional basada en els sentiments –"Jo em sento català i espanyol alhora"-, destinada a perpetuar la subordinació catalana al marc polític espanyol, ja no serà possible, atès que esport i sentiments van indefectiblement units. Qui de nosaltres pot observar una confrontació de Catalunya amb Espanya amb la mateixa indiferència que si es tractés d'un partit entre Grècia i Malta? Tard o d'hora hem d'escollir, i allò que escollim és el que som.

Berria , 26/11/2004 (euskara)
Nabarralde , 27/11/2004 (españ)
Racó Català , 1/12/2004 (català)