Per què deu ser que la paraula 'centre' té tant de prestigi? Què ho fa que tothom busca el centre com si allí hi hagués el bo i millor de cada cosa? A què és degut que tots els polítics tinguin tendència a presentar-se davant nostre com a persones centrades? Què té el centre, que sovint s'emporta els vots de les majories arreu del món? Doncs hi ha una lògica. L'antropòleg i psicòleg social mexicà Pablo Fernández Christlieb diu que "els límits són la manera més primitiva de tota formació, la primera forma de la forma, i serveixen per estipular que allí hi ha quelcom que comença a existir, per la via de delimitar simplement el que és a dins i el que és a fora, independentment de qualsevol altra qualificació més sofisticada". I posa un exemple: "el que tenen en comú un enorme tros de marbre i el 'David' de Miquel Àngel, com a formes, és que tenen límits, en la resta no se semblen en res. Això no obstant, el 'David', en el seu moment més primitiu, era un enorme tros de marbre, i l'única certesa en aquell moment és que Miquel Àngel no podia desbordar els límits del marbre en qüestió".

És absolutament cert, perquè, com podem saber on comença i on acaba un objecte, si en desconeixem els límits? Els arquitectes, abans de fer els plànols d'una casa, van al lloc i n'observen els límits. Nosaltres també fem el mateix, abans d'anar de vacances calculem primer els dies de què disposem -és a dir, els límits- i al centre hi posem el contingut. Així estan fetes les ciutats, les empreses, els habitatges... Sempre tenim un centre. Diuen que els parcs que no tenen un centre interior, no agraden a la gent. Es diria que el necessitem.

Ho deixem ben clar quan viatgem: no considerem haver vist Londres, París o Nova York si no hem trepitjat el centre. Només arribar, la dèria és conèixer el centre. Passa el mateix si un amic ens ensenya la cuina i els dormitoris de casa seva i ens amaga la sala d'estar: la sensació que ens queda és que no coneixem la casa.

En canvi, si ens passa directament a la sala i no ens ensenya res més no ens queda pas aquesta sensació. És per això que quan anem a Anglaterra anem a Londres, i un cop a Londres anem a Picadilly, i un cop a Picadilly agafem el metro per anar a veure el Big Ben i després el canvi de la guàrdia a Buckingham Palace.

Possiblement farem moltes altres coses durant aquelles vacances angleses o londinenques, però la sensació que ens quedaria en tornar si no haguéssim vist el centre seria de total ignorància. És com si diguéssim que després d'anar al centre ja no hi ha cap altre lloc on anar. I és que la col·lectivitat és allò que queda dintre dels límits. És per això que tota afectivitat és pertinença, perquè justament allò que defineix els sentiments humans és la implicació i la implicació ens indica que som dins d'allò que estimem. És a dir, que som el centre, que formem part del centre de l'objecte de la nostra estimació.

El Singular Digital , 15/1/2008