Un dels aspectes més hilarants del fitxatge del nacionalista espanyol Manuel Pizarro per part del Partit Popular ha estat la reacció del PSC, especialment la de Carme Chacón, afirmant que el senyor Pizarro és un catalanofòbic. És "la cirereta al pastís de la catalanofòbia i l'odi contra Catalunya", ha dit Chacón tot demanant que el dia 9 de març els catalans votem el Partit Socialista "perquè ja no es tracta només d'escollir entre un govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero o per Mariano Rajoy", es tracta de lluitar contra la catalanofòbia. D'això se'n diu desvergonyiment. Més que res perquè no és per culpa de la catalanofòbia del PP que l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya s'ha convertit en una pelleringa escardalenca, sinó per la catalanofòbia del Partit Socialista que primer el va retallar tant com va poder per mitjà de Miquel Iceta i després va passar-hi el ribot d'Alfonso Guerra.

Algú creu de debò que Manuel Pizarro és més espanyolista que Alfonso Guerra, Miquel Iceta o Carme Chacón? Algú creu que hi ha alguna cosa que importi més a tota aquesta gent que la unitat d'Espanya? És un error confondre la ideologia amb les formes. Perquè les formes del Partit Socialista, certament, són més amables que les del Partit Popular, però la ideologia és exactament la mateixa. I si algú ha tingut oportunitat de comprovar-ho dia rere dia des de la mort de Franco, ha estat precisament Catalunya. Jo, sincerament, prefereixo mil vegades més els Pizarro i els Guerra que els Iceta i els Chacón. Els primers són catalanofòbics, és cert, però són espanyols. Els segons, en canvi, són autofòbics, perquè són catalans. L'odi a un altre poble és una patologia lamentable, no hi ha dubte, però l'odi a un mateix és un dels més terribles trastorns de la personalitat.

El Singular Digital , 22/1/2008