Ja comprenc que escriure un article setmanal al Diari de Sant Cugat pot ser una càrrega molt feixuga per a algunes persones. Una cosa és adquirir-ne el compromís i una altra és complir-lo. De vegades els fa mandra gratar-se el magí per fer una aportació interessant al lector i opten per mirar els articles aliens a veure què diu aquest o què diu aquell amb l'esperança que siguin els altres els qui els facin la feina. Dic això perquè hi ha algú en aquest diari que té aquest sistema de treball. Primer llegeix què diuen els altres articulistes i després es dedica a renyar-los i a dir què poden dir i què no poden dir. Hi ha qui porta un dictador al cos. Dictador d'esquerres, però dictador. Jo, per exemple, vaig dir que la manifestació multitudinària de l'1-D va registrar absències històriques. I esmentava el cas del PSC i dels sindicats UGT i CCOO. Deia –i torno a dir– que tots ells, sense cap mena d'escrúpol, van decidir arrenglerar-se al costat del Partit Popular i de Ciudadanos i no anar a la manifestació. Ara, però, se senten tan en evidència que volen passar per catalanistes apel·lant a unes justificacions que produeixen vergonya aliena de tan patètiques com són. Són coses que passen perquè Catalunya, incapaç de tenir sindicats propis com el País Basc, té sindicats espanyolistes i descaradament sucursalistes. L'1-D no es reivindicava cap crim contra la humanitat, es reivindicava un dret humà bàsic, el dret dels pobles a decidir per ells mateixos. Però hi ha catalans que no ho volen, això, hi ha catalans que volen una Catalunya subordinada a Espanya fins a la fi dels temps. La independència els produeix urticària, perquè ells són patològicament dependentistes. I, com a bons dependentistes, ni el PSC ni UGT ni CCOO podien ser en aquella manifestació. Ni tampoc l'articulista amb la cua de palla.