Cada tarda a les cinc els veig passar per davant de casa meva, a Sant Cugat del Vallès. Ell s'abriga el cap amb una gorra i el coll amb una bufanda, ella, potser menys fredolica, en té prou amb una faldilla, una jaqueta i unes mitges. Caminen a poc a poc, amb el pes dels seus vuitanta anys. Ella ho fa amb el cos vinclat cap endavant i el braç dret recolzat en una crossa, ell, mentrestant, li agafa el braç esquerre i li parla i li explica coses. Cada dia fan el mateix passeig, segurament sota la recomanació del metge. Passen tres cops per la Rambla del Celler recorrent l'espai que hi ha entre la Baixada de l'Alba i el carrer de Sant Medir i tornen cap a casa. Són baixets, menuts, i observats amb els ulls insolents de la joventut es diria que mai no han estat joves, que sempre han estat vells. Però no és cert, els amants que veig cada tarda davant el meu finestral han tingut cossos joves que han treballat, que han estimat i que han estat estimats. Encara deuen conservar les fotografies en blanc i negre del seu casament i deuen dur en el record les moltes vegades que van estar a punt de dir-se adéu. Ells, però, són d'una època en què les parelles eren per sempre, en la riquesa i en la pobresa, en la felicitat i en la dissort, i no hi entenen gaire d'aquestes coses. "El món ha canviat molt, oi?", es diuen l'un a l'altre sentint-se fills d'un altre temps. Intueixen que si ara fossin joves tot seria diferent, però són vells i tenen al darrere tota una vida junts. N'hi ha prou de veure com s'agafen i s'ajuden per adonar-se que s'estimen, que s'han estimat sempre i que el pensament que més els trasbalsa és la certesa que un dels dos es quedarà sol. Per això tenen tanta cura l'un de l'altre, perquè saben que en l'amor que es donen hi ha l'esperança d'un dia més de vida i un dia més de vida és un dia més de felicitat.