La polèmica que es desferma cada any arran de la diada nacional de Catalunya, fins i tot mesos abans de la seva celebració, no és res més que l'expressió fefaent de la nostra inseguretat. Una inseguretat que es fonamenta en el fet de no tenir Estat i que ens acomplexa fins a fer-nos sentir infants en un món d'adults. Sabem prou bé, és clar, que no hi ha cap altra fórmula al món, cap ni una, que garanteixi el reconeixement dels drets nacionals d'un poble, però ens falta coratge per sobreposar-nos a la idea imposada segons la qual la nostra existència, com la d'un queixal o d'una ungla, només té sentit en el si d'un cos que es diu Espanya.


És important, per tant, que comprenguem que si tota nació amb consciència de ser-ho vol tenir un Estat no és pas perquè els Estats siguin la panacea de res, sinó perquè els homes i les dones d'aquest món encara no hem après a respectar-nos sense les credencials que atorga un Estat. És aquesta la raó per la qual la tinença d'un Estat forma part de les regles del joc internacional. Ho hem vist recentment en els Jocs Olímpics d'Atenes. Les medalles no les guanyen els atletes, tampoc no les guanyen les nacions; les medalles les guanyen els Estats, i qui no té un Estat no guanya res. Com pot guanyar res aquell que no existeix?

La diada nacional de Catalunya només té sentit si estem d'acord en què Catalunya és una nació, altrament n'hauríem de dir "diada regional". Però si estem d'acord en què Catalunya és una nació, com és que no tenim drets nacionals? Quantes categories nacionals hi ha al món? Una, dues, tres...? És Catalunya, una nació de segona? És Catalunya una nació inferior a Portugal, Dinamarca o Malta? Aleshores, per què no actuem en conseqüència? És una llàstima que no ens adonem que si admetem que hi ha nacions de primera i nacions de segona estem admetent també que hi ha pobles superiors i pobles inferiors.

Els catalans hem de prendre consciència que només aquells pobles sotmesos a estats d'inferiorització i que han perdut la confiança en si mateixos, admeten que un altre poble decideixi per ells. Queda clar, per tant, que la independència és molt més que una opció política; la independència és, per damunt de tot, l'opció del sentit comú i de la maduresa.

Catalunya no necessita un Estatut, Catalunya necessita un Estat. No és la Constitució espanyola la que ha de legitimar Catalunya, sinó que és Catalunya qui s'ha de legitimar a través de la seva pròpia Constitució. Els termes "nacionalitat històrica" o "comunitat nacional", no tenen cap altra finalitat que perpetuar la submisió de Catalunya a Espanya; són eufemismes que no fan res més que defugir la definició real d'allò que som: una nació. I si volem una prova de la importància que té el fet que Catalunya aparegui definida com a nació a la Constitució espanyola, n'hi ha prou que veiem el rebuig que provoca no tan sols entre els espanyols sinó també entre els col·laboracionistes catalans. És lògic. Uns i altres saben que una nació té drets nacionals, i el dret més important d'una nació és el dret a decidir per ella mateixa al costat de les altres nacions lliures i sobiranes del món. Aquest i no cap altre ha de ser el propòsit de la diada nacional d'un poble que, un dia com avui, ara fa 290 anys, va perdre la seva sobirania.