És una bona notícia que els premis Goya d'enguany que atorga el país veí hagin reconegut el treball de dos santcugatencs, Carlos Vicente i Teresa Gefaell, actor i directora de producció, respectivament, en la pel·lícula REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Finalment, no han guanyat; però tota nominació és en si mateixa un reconeixement. REC es va estrenar el passat 23 de novembre a Catalunya i es va mantenir vuit setmanes en cartell a Sant Cugat, cosa que és tot un èxit. De fet, el film, que transcorre dins d'un edifici barceloní en el qual queden atrapats dos bombers i un equip de televisió, ha tingut molt bona acollida en tots els països on s'ha estrenat fins al punt que se n'està rodant una versió nord-americana titulada Quarentined que veurem la propera tardor. Aquesta, però, és una qüestió sobre la qual caldria parlar-ne més detingudament, ja que implica una visió xenòfoba de la vida. És cert que els Estats Units han comprat els drets per rodar-ne la seva versió i que aquests diners han vingut a Catalunya, però no estic parlant del tema econòmic sinó de la ideologia que mou aquesta decisió. Com que als Estats Units no hi ha doblatge i al gran públic nord-americà no li agraden les pel·lícules en altres llengües, les produccions estrangeres estan condemnades a moure's sempre en circuits restringits i més intel·lectuals. Això fa que quan els interessa un film, no li obren pas les portes perquè el vegi tothom sinó que, com a rics que són, en compren els drets i el fan de nou a la seva manera, aquesta vegada en llengua anglesa amb intèrprets nord-americans, escenaris nord-americans, cotxes nord-americans, roba nord-americana i situacions nord-americanes. Així és com es construeix una realitat que s'acaba just allà on s'acaben els Estats Units. És com dir: "l'únic que m'interessa és allò que parla de mi".