El passat 13 de febrer, dins el cicle Arriben els 30, que el Club Muntanyenc i el Casal la Guitza de Sant Cugat estan dedicant a pel·lícules amb personatges en la tercera dècada de la seva vida, es va projectar En la ciudad, de Cesc Gay. És una pel·lícula magnífica sobre els abismes interiors d'un conjunt de barcelonins que es relacionen amb normalitat entre ells però que amaguen desitjos i sentiments reprimits que, com diu el director, "un dia, sense demanar-nos permís, s'escapen". Aquests personatges, per tant, ens diuen molt més amb els seus ulls i amb els seus silencis que no pas amb les seves paraules. Fins aquí res a dir. Una altra cosa és la manipulació que Gay fa de la realitat que pretén reflectir. Cesc Gay és un d'aquests catalans que es defineixen com a ciutadans del món, és a dir, catalans molt respectuosos amb tots els passaports, però al·lèrgics a un passaport català. Per això l'única diferència entre la versió catalana del film i l'espanyola –l'original– són les engrunes de català que se senten a la primera. I és que Gay, com a bon universalista, no sabria fer una pel·lícula només en català perquè no reflectiria la 'realitat'. Però si la realitat és que a Catalunya hi ha catalanoparlants i hispanoparlants, caldria preguntar a Cesc Gay, tanmateix, per què en la versió espanyola tothom parla en espanyol? Per què amaga la realitat catalana en lloc de subtitular-la? Per què en les escenes rodades a la Casa del Llibre, els enquadraments situen els personatges al costat de rètols neutres, que pueda entender todo el mundo, com ara "política"? No estan preparats els espectadors espanyols per veure la nostra realitat i llegir "assaig", per exemple? Només començar, però, quan veus que els títols de crèdit de la versió catalana són en espanyol, ja t'adones que la ciutat de Barcelona és la ciudad de Cesc Gay.