En una carta al Diari de Sant Cugat, al·ludint a un article meu en què demanava als cinemes Yelmo que dediquessin una de les seves sales a films de nacionalitat diferent de la nord-americana, l'amic Àngel Comas criticava la petició dient que ell mai no gosaria "demanar-li a una empresa privada com ha de portar el seu negoci". Jo tampoc. El problema és que l'amic Àngel, sense adonar-se'n, cometia l'error d'interpretar el fet de "demanar" com a sinònim d'"exigir", cosa que el feia escriure una frase gramaticalment contradictòria. Hauria estat diferent si jo, en lloc de "demanar", hagués "exigit" a l'empresa Yelmo unes projeccions determinades. Aleshores sí que la frase estaria ben construïda. Però no hi havia exigència en el meu article, només un suggeriment que Yelmo, com és lògic, té tot el dret de desestimar. Per això també hi ha una contradicció en el retret que l'amic Àngel m'adreça: no s'entén que no s'atreveixi a dir-li a una empresa privada com ha de portar el seu negoci i que, això no obstant, es mostri tan audaç a l'hora de dir-li –no pas demanar-li– a un escriptor quin hauria de ser el contingut dels seus articles. D'aquí que em retregui no haver parlat de les sessions de cinema d'autor dels dijous que ell coordina a Cinesa Sant Cugat. Doncs bé, deixant de banda que no crec que m'hagi de justificar per no haver parlat d'allò que l'amic Àngel voldria que parlés –deu pensar que hi tinc l'obligació–, aclariré que una cosa són dues sessions a la setmana -tan lloables com marginals- amb un film ja estrenat, i una altra la programació normal de les sales. Amb tot, no hi ha dubte que sempre és millor això que res. Aquesta és la raó per la qual el meu article s'adreçava a Yelmo i no a Cinesa, perquè mentre aquesta última ja cobreix l'esmentada expectativa de qualitat la primera no ho fa.