Amb l'arribada del mes de març arribarà també una nova edició de la Setmana del Llibre en Català , una Setmana que acostuma a presentar uns bons índexs de venda malgrat que no suposa cap avantatge econòmic per al lector. Els llibres que es venen durant la Setmana tenen el mateix preu que a qualsevol llibreria durant la resta de l'any. No hi ha, per tant, un descompte com el del dia de Sant Jordi ni es fan ofertes especials. L'única diferència és que el lector té al seu abast durant deu dies, i al centre de Barcelona, la llibreria més gran de Catalunya amb tots aquells títols de catàleg que sovint són tan difícils de trobar perquè l'allau de novetats els fa invisibles poc temps després d'haver estat publicats. Que les xifres de venda de la Setmana siguin òptimes és agradable, però hi ha dos elements que són altament preocupants i és sobre aquests que voldria parlar. L'un és el baix volum de vendes que experimenten els llibres a Catalunya la resta de l'any. Es diria que necessitem un pretext per comprar-los, un pretext que no estigui vinculat a la qualitat intrínseca del llibre en qüestió: la diada de Sant Jordi, una fira literària, la necessitat de regalar...

Les xifres catalanes de venda de llibres són un xic més elevades que les espanyoles, és cert, però continuen essent impresentables comparades amb les d'altres països europeus, especialment del centre i del nord d'Europa. Els catalans no llegim. No llegim llibres i no llegim diaris. No hem desenvolupat una inèrcia cultural que faci del llibre un company indestriable del nostre creixement personal. El respectem, sí, però d'una manera distanciada, com una cosa que cal adquirir de tant en tant depenent de determinades tendències mediàtiques. De fet, les vendes espectaculars que registren els llibres telecuinats i els autors mediàtics per Sant Jordi són fruit d'aquesta buidor conceptual. No comprem pas llibres, comprem cares conegudes, i com més veiem a la tele una cara, més lògic ens sembla tenir-la a casa en forma de llibre. I si, a més, resulta que es tracta de presentadors o col·laboradors de programes que rendibilitzen la imatge gràcies a la promoció endogàmica que els fa el canal televisiu per al qual treballen, oli en un llum. Una altra cosa és que els llibres mediàtics es llegeixin. Es compren, sí, però es llegeixen? Això fa encara més desolador el panorama. Si als baixos índexs de vendes hem d'afegir-hi uns índexs de lectura inferiors, la conclusió no pot ser més inquietant.

L'altre element és la venda i lectura del llibre escrit en llengua catalana. El sol fet de l'existència d'una Setmana del Llibre en Català ja diu fins a quin punt és dramàtica la situació. Una Setmana del Llibre en Català seria fantàstic que se celebrés a Londres, a París o a Berlín, però no hauria de tenir cap sentit al bell mig de Barcelona. Per adonar-nos de l'anomalia que suposa un muntatge d'aquestes característiques, n'hi ha prou que provem d'imaginar-nos-el a Anglaterra, a França o a Alemanya. Celebra França la Setmana del Llibre en Francès? Celebra Alemanya la Setmana del Llibre en Alemany? No les celebren perquè no els cal, perquè si hi ha uns llocs al món on es venen els llibres escrits en francès o en alemany són França i Alemanya. Per la mateixa raó, si hi ha un lloc on els llibres escrits en català s'haurien de vendre com un fet natural és Catalunya. Doncs no. Sovint es dóna el cas, a més, que els llibres en català són més cars que les versions escrites en espanyol. És el súmmum de la paradoxa i de la singularitat: Catalunya és l'únic lloc del món en què comprar llibres en la llengua pròpia del país és més car que fer-ho en la llengua del país del costat. I hi ha encara un altra qüestió igual de lamentable i que, de fet, explica el perquè de tot plegat: són moltes les llibreries de Catalunya en què els llibres en català ocupen una secció marginal que només els ulls d'un lector avesat troba sense problemes. La paraula trobar és pertinent aquí, ja que mentre els llibres en espanyol hom se'ls troba encara que no vulgui, els escrits en català requereixen perseverança o, més d'un cop, una pregunta al llibreter: "Els llibres en català, si us plau?". Hi ha una important llibreria barcelonina, la que presumeix de ser la més "moderna i progre", de la ciutat, que té un establiment al carrer Mallorca en el qual els llibres en català són en un racó just al costat dels llibres escrits en llengües estrangeres. Ben mirat, és lògic. La universalitat no s'expressa pas en català, altrament no seria universalitat. Així les coses, no és estrany que ens veiem obligats a organitzar actes com la Setmana del Llibre en Català. I és que, com deia, per la seva anormalitat intrínseca, el missatge que la Setmana transmet al visitant, ja sigui autòcton o nouvingut, és que la llengua catalana és un element exòtic, residual, que no ocupa els espais de consum habitual i que, per tant, cal anar a trobar-la en llocs especialitzats.

Tot plegat ens porta a la situació legal, una situació en la qual el desemparament és absolut per la manca de voluntat política de normalitzar la llengua catalana. És curiós com la nostra classe política no té escrúpols a fer lleis impopulars amb un únic i descarat afany recaptador –la prohibició de circular a més de 80 per hora– i, en canvi, es mostra tan curosa a l'hora de ferir les susceptibilitats més espanyolistes. "Les llengües no es poden imposar", diuen. Ah, no? Aleshores com ha aconseguit ser hegemònica la llengua espanyola a Catalunya? Com pot ser, si no és imposant-se, que una llengua forana arribi a desplaçar la pròpia d'un territori fins convertir-la en merament ornamental? Justament l'única llengua que no s'imposa a Catalunya és el català, perquè és la llengua natural del territori, la que dóna nom a tot allò que el configura. El català seria una imposició a Espanya, però mai a Catalunya. I aquells polítics que, transcorreguts més de trenta anys de la mort de Franco, continuen frenant-ne la normalització són còmplices de la seva gradual desaparició.

Lletres , núm. 31, febrer/març 2008