Si el Partit Popular no existís, el Partit Socialista se l'hauria d'inventar. Ja fa molts anys que els socialistes viuen del PP. De fet, sempre hi han viscut. N'hi ha prou de revisar totes les seves campanyes electorals així com les declaracions dels seus màxims representants per veure la necessitat vital que tenen d'aquest partit per poder agitar el fantasma de la por i practicar la pinça espanyolista. D'aquesta manera, els populars, en qualitat d'home del sac o de policia dolent, s'han convertit en el màxim aliat del Partit Socialista: El PP "representa la dreta més extrema, entroncada amb la més rància tradició nacional-catolicista", diu José Montilla; "Només una victòria del socialisme barrarà el pas al tsunami integrista contra Catalunya", diu el PSC; "No es el mateix Rajoy que Zapatero", diuen PSC i PSOE en el seu cartell electoral. En realitat, però, sí que són el mateix. Són dues cares d'una mateixa moneda. És com veure "Ben-Hur" en les versions del 1925 i del 1959. La primera la protagonitzava Ramón Novarro i la segona Charlton Heston, però la història és la mateixa.

No és que Zapatero sigui bo, són José María Aznar, primer, i Mariano Rajoy, després, els qui fan bo Zapatero. No és que el Partit Socialista sigui bo per a Catalunya, és el Partit Popular qui fa bo el Partit Socialista. Ha estat el PP -dient que el nou Estatut és una declaració d'independència- qui ha ajudat els socialistes a ensarronar la societat catalana fent-li creure, com deia Pasqual Maragall, que es tracta d'un "Estatut d'una altra galàxia". Ara fins i tot Maragall reconeix que el text que n'ha quedat és una pelleringa escardalenca molt satisfactòria per a la Rioja, però humiliant per a Catalunya. I és que, quan es tracta d'Espanya, les úniques diferències entre populars i socialistes són de forma. Els primers ataquen de cara, els segons ho fan per l'esquena. La finalitat, però, sempre és la mateixa: Espanya, Espanya, Espanya. És el mot sagrat del discurs de l'integrisme monclovita.

Per això, quan el PSC detecta que les essències espanyoles trontollen, sempre s'uneix al Partit Popular votant a Madrid en contra de Catalunya. Ho va fer el 9 de febrer de 2006 contra la unitat de la llengua catalana, ho va fer el 17 de març del mateix any contra la gestió dels ports i dels aeroports i ho va fer el 18 de setembre de 2007 contra les seleccions nacionals. Ara, davant la independència de Kosova, populars i socialistes han tornat a coincidir en una mateixa dèria expressada així: "estem en contra de declaracions unilaterals d'independència". Deuen pensar que l'esclau no és ningú per declarar-se independent, és l'amo qui li ho ha de concedir.

El Partit Popular i el Partit Socialista són com aquests matrimonis que es passen la vida discutint, però que no se separen mai perquè es necessiten per reafirmar-se mútuament fins al punt que si l'altre no existís se l'haurien d'inventar.

e-notícies , 6/3/2008