Després de llegir el meu article Els amants de la rambla del Celler, la meva filla Mireia em va suggerir que intentés conèixer-ne els protagonistes i donar-los-en una fotocòpia, ja que probablement no en sabrien res. Així ho vaig fer. En veure'ls passar com d'habitud a les cinc de la tarda per davant de casa, vaig anar a trobar-los i la sorpresa va ser meva perquè justament duien una fotocòpia de l'article a la mà. N'estaven molt contents i s'havien volgut posar en contacte amb mi, però no sabien com localitzar-me. Em van explicar que va ser un amic seu –i tot seguit la seva néta- qui, per la descripció que jo en feia, va deduir que eren ells i els va avisar. Es diuen Joan i Maria, ell té 87 anys i ella és a punt de fer-ne 90. No fa gaire, la Maria, que pateix artrosi, va caure, es va aixafar una vèrtebra i es va trencar el fèmur. El metge li ha recomanat que camini, però els desnivells de les cruïlles no són bons per a les seves cames i ha trobat en la vorera de casa meva un lloc més pla i segur. Per bé que són fills del Poble Sec, ja fa quaranta anys que viuen a Sant Cugat. Es van casar el 1949 i el 1950 va néixer la seva filla. Quines coses més maques que té la vida. Vaig escriure un article inspirant-me en dues persones a qui veia sempre de lluny, sense saber-ne res, i ara que les conec he descobert tres felices coincidències: l'any del seu casament és el mateix que el dels meus pares, l'any de naixement de la seva filla és el mateix que el meu i si la meva mare visqués tindria exactament els mateixos anys que la Maria. Ens diem adéu i mentre els veig com s'allunyen agafats, no tinc cap dubte que els amants de la rambla del Celler s'han estimat sempre. Amb la saviesa dels anys, han après a no ser exigents amb la vida. A la seva edat, saben que la vida és en si mateixa la felicitat.