És curiós que el mateix dia de les eleccions, només saber-se'n els baixos índexs de participació, tots els partits coincideixin a lamentar l'abstencionisme a Catalunya, però no mostrin el més mínim interès a analitzar-ne les raons. Vull dir que la lamentació sistemàtica que fan davant dels mitjans de comunicació no encaixa gens amb el comportament que observen durant la legislatura. Si realment els amoïna que l'electorat els tombi l'esquena, estaria bé que intentessin capgirar la situació. Doncs no. No ho fan, perquè, si ho fessin, es veurien obligats a fixar-se uns objectius de més abast que els propers quatre anys. Només cal veure la incapacitat que han demostrat per interpretar adequadament les dues manifestacions de política catalana més multitudinàries dels darrers trenta anys, la del 18 de febrer de 2006 i la de l'1 de desembre de 2007. Ni tan sols ERC i CiU han estat capaces de captar el missatge que la societat els enviava. I el missatge era que el catalanisme dòcil, com a fórmula de progrés nacional, està obsolet. Ha tocat fons i ha arribat el moment de rellevar-lo. L'actitud atemorida davant d'Espanya, pròpia de les generacions que van viure la guerra o la dictadura, ha deixat de tenir sentit i ha estat substituïda pel desacomplexament manifest dels joves d'avui.

I és que els joves d'avui no temen Espanya –en part, perquè no saben de què és capaç-, i aquesta és una actitud que produirà canvis més aviat del que molts es pensen. De fet, ja els està produint. I els primers a detectar-los són els partits espanyolistes, com ho demostren les paraules de José Montilla a Madrid parlant de la desafecció creixent de Catalunya a Espanya. Allò que Montilla no diu és que hi ha un sector de la societat catalana profundament decebut amb CiU i ERC, tant per la seva praxi política com per l'odi irracional que s'ha desfermat entre elles. D'aquí que siguin tants els votants d'aquestes forces que, confessant-se desconcertats o sentint-se orfes de partit, han obtat pel vot en blanc o per l'abstenció. Abstenció activa, això sí.

L'abstenció activa és l'antítesi de l'abstenció indolent. L'abstenció activa és conjuntural i respon a una estratègia de càstig o, si més no, d'advertiment, per tal que determinats partits facin un gir espectacular en la seva, fins ara, poruga manera de defensar els interessos nacionals de Catalunya. Es tracta, per tant, d'una abstenció amb uns principis molt definits i amb una consciència política prou sòlida per no caure en el parany del vot útil o per deixar-se engalipar pel fantasma de la por al Partit Popular. Ja fa anys que el PSC es veu obligat a invocar el perill del PP com a únic argument per demanar el vot dels catalans. "Voteu-me a mi, que el PP és molt dolent", és el seu missatge. Però, ben mirat, poc recomanable deu ser aquell que per semblar bo necessita comparar-se amb algú molt dolent. CiU i ERC, tanmateix, haurien d'analitzar a fons l'abstenció activa d'aquest 2008 i fer un gir de 180 graus. Altrament, les cares que avui governen aquestes dues forces polítiques no tindran res a veure amb les que les governaran el 2014.

e-notícies , 10/3/2008