L'abstenció activa
I és que els joves d'avui no temen Espanya –en part, perquè no saben de què és capaç-, i aquesta és una actitud que produirà canvis més aviat del que molts es pensen. De fet, ja els està produint. I els primers a detectar-los són els partits espanyolistes, com ho demostren les paraules de José Montilla a Madrid parlant de la desafecció creixent de Catalunya a Espanya. Allò que Montilla no diu és que hi ha un sector de la societat catalana profundament decebut amb CiU i ERC, tant per la seva praxi política com per l'odi irracional que s'ha desfermat entre elles. D'aquí que siguin tants els votants d'aquestes forces que, confessant-se desconcertats o sentint-se orfes de partit, han obtat pel vot en blanc o per l'abstenció. Abstenció activa, això sí.
L'abstenció activa és l'antítesi de l'abstenció indolent. L'abstenció activa és conjuntural i respon a una estratègia de càstig o, si més no, d'advertiment, per tal que determinats partits facin un gir espectacular en la seva, fins ara, poruga manera de defensar els interessos nacionals de Catalunya. Es tracta, per tant, d'una abstenció amb uns principis molt definits i amb una consciència política prou sòlida per no caure en el parany del vot útil o per deixar-se engalipar pel fantasma de la por al Partit Popular. Ja fa anys que el PSC es veu obligat a invocar el perill del PP com a únic argument per demanar el vot dels catalans. "Voteu-me a mi, que el PP és molt dolent", és el seu missatge. Però, ben mirat, poc recomanable deu ser aquell que per semblar bo necessita comparar-se amb algú molt dolent. CiU i ERC, tanmateix, haurien d'analitzar a fons l'abstenció activa d'aquest 2008 i fer un gir de 180 graus. Altrament, les cares que avui governen aquestes dues forces polítiques no tindran res a veure amb les que les governaran el 2014.
e-notícies , 10/3/2008