Caldria revisar a fons els annals del futbol català, però em sembla que seria difícil trobar el cas d'un club mínimament solvent que, havent davallat a segona divisió, posés en mans del mateix entrenador el projecte de tornar a primera. A favor, és clar, hi podrien influir factors de caràcter sentimental, en el sentit que la qualitat humana de l'entrenador esperonés el club a mantenir-lo en el càrrec, però és evident que en l'àmbit de la rendibilitat esportiva seria un error difícil d'explicar. Esquerra Republicana es troba ara mateix en aquesta situació. Sens dubte hi ha factors exògens que hi han influït, com ara la inveterada por al PP –com si el PSOE no hagués estat sempre nefast per a Catalunya-, però ha estat la invisibilitat dels republicans en el govern allò que ha conduït aquest partit a l'atzucac en què es troba.

Quan un partit independentista decideix lliurar el govern de Catalunya a una força netament espanyolista com és el PSC, ha de tenir molt clares les contrapartides que en traurà. Altrament no sols no podrà justificar el pacte, sinó que aquest pacte esdevindrà un suïcidi. I així ha succeït. No és estrany que ara s'imposi un rentat d'estómac. Un rentat d'estómac que ha d'anar molt més enllà de la sortida de Joan Puigcercós de la Generalitat. Entre altres coses, perquè ningú no és prou ingenu per creure que l'esmentada sortida respon a una assumpció de responsabilitats. Al contrari, tothom sap que Puigcercós té un projecte personal de lideratge en el si d'aquest partit i que és aquesta la raó per la qual ha deixat de ser conseller. Cosa que potser el beneficiï a ell, personalment, però que perjudica la imatge republicana mostrant-la com una força més àvida de poder que no pas d'independència nacional. Els militants, en particular, i els simpatitzants en general, mereixen un respecte. Hauria estat diferent si Puigcercós, en qualitat d'arquitecte dels dos tripartits, hagués reconegut públicament el fracàs espectacular de la seva estratègia i, conseqüentment, hagués presentat la dimissió com a secretari general del partit. Aquest sí que hauria estat un gest noble per part de la persona que ha convertit ERC en la crossa catalanista del Partit Socialista en la mateixa mesura que ICV n'és la crossa ecologista. És a dir, que el PSC, sense cap programa polític, presentant només Mariano Rajoy com a home del sac, n'ha tingut prou per triomfar electoralment i fondre com dos gelats al sol ERC i ICV. És trist, però és lògic. En unes eleccions es voten sigles, no crosses.

e-notícies , 13/3/2008