No comparteixo el punt de vista de Marta Ferrusola sobre José Montilla. Em sembla un punt de vista més emocional que racional, que la mateixa senyora Ferrusola suposo que s'avindria a matisar si hi reflexionés uns minuts. Diu que li "molesta" que el president de Catalunya sigui "andalús" i que tingui "el nom en castellà". Jo, en canvi, no hi veig cap problema en aquestes dues qüestions. Comprenc que no li agradi Montilla com a president, això sí. A mi tampoc no m'agrada, però no pas perquè sigui andalús i no s'hagi catalanitzat el nom. Jo no em faria pas dir Vittorio si hagués fet carrera política a Itàlia en cas d'haver-hi emigrat de petit. Per què hauria de renunciar a la meva catalanitat, si el fet de sentir-la i de dir-me Víctor no m'impedia estimar Itàlia i defensar els seus drets nacionals? Poc m'agradaria que els italians m'obliguessin a renegar dels meus orígens per ser acceptat en la seva societat. De fet, em sentiria dolgut. Per això trobo pertinent que Jordi Pujol, diferint del parer de la seva esposa, hagi dit que Montilla, com a president de la Generalitat, és una prova de la capacitat integradora dels catalans. Ho trobo bé, perquè em plauria força que un català d'origen congolès o senegalès i de pigmentació negra com el carbó, presidís una Catalunya independent.

Una altra cosa és la qüestió de fons de tot plegat, i aquí és on la senyora Ferrusola –quedant-se en l'epidermis– s'equivoca. Per començar, per què es refereix a Montilla com a "andalús" en lloc de dir-ne espanyol? Se sentiria menys "molesta" si Montilla hagués nascut a Castella? No són tan espanyols els andalusos com els castellans? Aleshores, per què no dir senzillament que li molesta que un "espanyol" sigui president de la Generalitat? Pensa, potser, la senyora Ferrusola que els catalans també som espanyols i allò que li molesta és que Montilla hagi nascut en una "regió" espanyola diferent de la catalana? Convindria que aclarís aquest punt, perquè si pensa que sí, que els catalans som espanyols, el seu comentari no és res més que l'expressió d'una visió merament folklòrica de Catalunya. És com si un palafrugellenc se sentís molest perquè el seu alcalde –tot i ser tan català com ell– fos palamosí.

A mi, com deia abans, tampoc no m'agrada que José Montilla presideixi el nostre país. Però no pas perquè sigui espanyol, sinó perquè és un espanyol que diu que els drets històrics del poble català no existeixen, no m'agrada perquè és un espanyol que està visceralment en contra de la independència de la nació catalana, no m'agrada perquè és un espanyol que té un projecte nacionalista espanyol d'acord amb el projecte nacionalista del Partit Socialista i no m'agrada, en definitiva, perquè és un espanyol que va perdre les eleccions. Que hagi estat un partit independentista qui ha lliurat el govern català a un personatge així, ja diu molt del sentit d'Estat que tenen certes persones que diuen voler un Estat per a Catalunya.

Una altra cosa és que no hi hagi hagut cap problema en l'acceptació d'una persona d'origen nacional diferent com a president del nostre país. Això és interessant perquè demostra dues coses: una, la civilitat integradora del poble català; i dues, l'evidència que si algú vol saber què és la xenofòbia n'hi haurà prou que es passegi per Espanya. Ells, els que diuen que els catalans som nacionalistes, racistes i xenòfobs, són els mateixos que mai no admetrien que un català –encara que es digués Jorge– fos president de les seves comunitats autònomes o de l'Estat Espanyol. El problema de José Montilla, senyora Ferrusola, no és el seu origen, sinó la seva ideologia.

El Singular Digital , 18/3/2008