No crec en la violència com a solució de cap conflicte humà. No hi crec, perquè la història de la humanitat ens demostra que tota mort, en aquestes circumstàncies, és sempre el germen d'una nova mort. Si l'odi no necessita de la violència per germinar, imaginem-nos a quins extrems arriba quan hi ha vessament de sang. No és només, per tant, des d'un punt de vista moral que em sembla condemnable la violència –hi ha altres formes de violència que, sense causar una mort física, són molt més perverses que un crim-, sinó també des d'un prisma racional. Vull dir que el fruit de vèncer intel·lectualment l'enemic és molt superior al fet de provocar-li la mort. Per sort, a més, els temps canvien. Canvien els temps i canvien també les formes de lluita política, fins al punt que, sovint, el manteniment d'una fórmula de lluita caducada repercuteix més negativament en l'executor que no pas en la víctima. De fet, si l'entorn de la víctima és hàbil, en traurà una gran rendibilitat. I hi ha "entorns" que no tenen cap escrúpol a utilitzar els morts per demanar-nos el vot. Ja deia Pere Calders que tot s'aprofita.

Parlant d'entorns, tampoc no entenc en quin món viu ETA. Vista la situació jurídica en què es troba l'esquerra abertzale, es diria que la "política" d'aquesta organització armada sembla dirigida pel seu opositor més ferotge. Un opositor que se serveix de la violència etarra per justificar les mesures profundament antidemocràtiques que pren. No és només George Bush qui utilitza el terrorisme per retallar les llibertats i torturar els detinguts per "una Amèrica segura", també ho fa Rodríguez Zapatero per mantenir la llei antiterrorista –una llei que possibilita la tortura- i per il·legalitzar partits polítics o per tancar mitjans de comunicació desafectes al règim. Si l'esquerra abertzale vol neutralitzar de debò el discurs falsament democràtic espanyol en té prou d'aturar la violència. I és que sense l'amenaça de la violència s'acaba l'excusa per prohibir llistes electorals i torturar directors de diari; sense l'amenaça de la violència s'acaba el fantasma de la por i la criminalització de l'independentisme.

Observem les recents manifestacions d'un personatge tan execrable com Federico Jiménez Losantos, arran de l'assassinat del socialista Isaías Carrasco a mans d'ETA, dient que "cal recordar que [l'atemptat] ha estat al País Basc, però no a Catalunya perquè és un protectorat d'ETA". Sembla que a Jiménez Losantos li sàpiga greu que ETA no mati a Catalunya. Li sap greu perquè, d'acord amb la seva lògica, si ETA matés a Catalunya estaria dient al món que Catalunya també és Espanya. Ara, en canvi, Catalunya queda tan al marge de la violència d'ETA com puguin quedar-ne Andorra, Portugal o Itàlia, i això el nacionalisme espanyol no ho pot suportar. El cert, però, és que ETA no mata a Catalunya per dues raons: una, perquè no té cap conflicte polític amb el nostre país; i dues, perquè Esquerra Republicana –cosa que els electors van premiar en el seu dia-, va apostar pel diàleg per frenar la violència. La mateixa aposta que el Partit Socialista es nega a fer. I és una llàstima perquè, tard o d'hora, tots els conflictes armats acaben en una taula de negociacions i requereixen que ambdós bàndols sàpiguen fer l'esforç de perdonar i d'aturar el vessament de sang. El Partit Socialista haurà de demostrar que li interessa més la pau que el poder i ETA haurà d'entendre que serà amb la intel·ligència i no pas amb les pistoles com el País Basc farà un referèndum d'autodeterminació i el guanyarà.

e-notícies , 17/3/2008