Tot Parlament nacional ha de tenir un histrió, un burleta que amb la seva hilaritat rebaixi les tensions de la Cambra i faci menys feixuga la quotidianitat no sols dels diputats sinó també dels periodistes obligats a informar-ne'n. L'histrió del Parlament de Catalunya és Joan Ferran, el portaveu del PSC. Tot sol, ja sigui per mitjà de declaracions o amb articles al diari El Mundo, provoca sovint les riallades d'aquells catalans que, a diferència d'ell, no pateixen la síndrome de la hispanoaddicció. Ferran, talment com una vella glòria del cinema mut que malda galdosament per fer-se un lloc en el sonor, gesticula i gesticula convençut que la història li té reservat un lloc d'honor. L'última actuació que ens ha ofert, en aquesta línia, ha estat la seva particular interpretació de les eleccions del passat 9 de març. Quina carrera més brillant que hauria fet en les comèdies burlesques de Mack Sennett, si hagués nascut mig segle abans.

Diu el senyor Ferran que "Espanya –'Espanya' és la seva paraula predilecta– interessa, i interessa molt més que el discurs, o els vols gallinacis, de quatre analistes alimentats en el rebost de l'star system nacionalista i els seus mitjans de comunicació. [...] Els brindis al sol i la venda d'impol·luts paradisos patriòtics s'han trencat. La patacada republicana i la corba descendent per la qual llisca el món convergent en donen fe. Als catalans els interessa Espanya –tornem-hi–. [...] Els grans derrotats d'aquests comicis són els qui desitgen obviar la Catalunya real i pretenien curtcircuitar l'encaix harmònic dels pobles d'Espanya". Espanya, Espanya, Espanya... La conclusió de l'histrió, en definitiva, és que el sobiranisme "està de dol". És a dir, que la nació catalana és morta i enterrada i que de les seves cendres n'ha nascut una regió vocacionalment espanyola que marca la fi d'una visió catalanocèntrica de la vida i dels partits polítics que s'hi identificaven. Està bé. Com a bufonada està bé. Fa riure, que és del que es tracta. L'únic perill és que l'histrió se la cregui i acabi com l'actor Bela Lugosi, que es va identificar tant amb el comte Dràcula, que se'n va anar d'aquest món convençut que era ell. Fins i tot va ser incinerat amb la seva roba.

Per sort, pel que fa a Catalunya, la veritat és una altra. És un greu error confondre el vot de càstig que ha rebut Esquerra Republicana en forma d'abstenció amb la fi de l'independentisme. I cal viure molt allunyat de la realitat per no adonar-se que el paradís patriòtic espanyol que propugnen Joan Ferran i el PSC té la mateixa consistència que els efectes especials de les pel·lícules d'Ed Wood. De debò creuen l'histrió i el seu partit que les passades eleccions han cantat les absoltes d'ERC i de CiU? Home, és cert que aquestes dues formacions es troben immerses en un profund debat intern, però d'aquí a pensar que els ha arribat l'hora suprema hi ha un bon tros. Per començar no hi ha hagut victòria del PSC, sinó de Rodríguez Zapatero confrontat amb Mariano Rajoy. És a dir, que entre les brases i el foc molts catalans han triat les brases. Això és tot. Les eleccions catalanes són una altra cosa. El problema de Joan Ferran és que com a bon nacionalista espanyol confon les autèntiques eleccions dels catalans –les del Parlament de Catalunya– amb les del país del PSC. D'aquí la seva tendència a oblidar que el PSC no ha guanyat mai les eleccions nacionals i que, per tant, si hi ha algú que desitja obviar la Catalunya real són Joan Ferran i el Partit Socialista com a grans derrotats de tots els comicis dels darrers trenta anys. Pel que fa a la seva vocació enterradora, l'histrió aviat tindrà ocasió de practicar-la perquè allò que veritablement ha mort és el tripartit.

El Singular Digital , 25/3/2008