No conec en Jaume Ferrer. Només sé que va néixer el 1958 a Mallorca, que a l'edat de divuit anys es va traslladar a Barcelona, on va estudiar les carreres de medicina i de filologia catalana, i que, des de fa un cert temps, viu a Sant Cugat. És la concisa informació que apareix a la solapa del llibre La llum dels orfes (Pagès editors, 2007) pel qual l'autor va guanyar el Premi literari 7lletres de l'any 2007. Però no és d'ell de qui vull parlar sinó del seu llibre, un llibre deliciós amb set històries sobre un conjunt de personatges que es mouen a les palpentes atrapats entre una pèrdua dolorosa i l'afany del retrobament. Hi ha la història d'en Miquel, un malalt d'Alzheimer que un dia, empès per la lectura d'una petita esquela al diari, s'escapa de la residència on es troba i assisteix, sense saber-ho, a l'enterrament de la dona amb qui va compartir tota una vida. Hi ha la història d'en Llamp, un gos condemnat a morir per la seva agressivitat: "No hi ha gos a qui no li afecti la mort del seu amo", diu el veterinari, "en això són com nosaltres". Hi ha la història d'en Blai, orfe de la presència de la dona casada que ha estimat sempre. Hi ha l'enyor que sent una dona per la pèrdua en accident d'un ésser que ja no tornarà o el sobtat descobriment de la vida oculta d'algú que ens ha deixat o la història d'un malalt terminal que abans de morir pren la decisió de viure o el pòsit de dolor que deixa sempre en el cor tot adéu traumàtic. "Les paraules són el que més triga a desaparèixer", diu un metge a la pacient que es dol d'una pèrdua, "deixi que vinguin, d'aquí a un temps s'hi haurà acostumat". I té raó, les paraules sempre sobreviuen a les imatges. Quina paradoxa, oi? Ens passem la vida conreant la nostra imatge i al final serà a través de les nostres paraules que subsistirem en el record.