El premi del Català de l'Any, que organitza el diari El Periódico amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, ja fa anys que aspira a fer forat en la societat catalana. La iniciativa és bona i gairebé tots els països en tenen una de semblant destinada a reconèixer els seus prohoms. Fins aquí, per tant, res a dir. Al contrari. Més aviat sobta que la història d'aquest guardó comenci l'any 2000 i no pas abans. Una altra cosa, però, és la gestió que se'n fa. I no estic al·ludint a Josep Cuní com a cara visible de l'espectacle –penso sincerament que ell no hi té res a veure–, sinó a aquells rostres que no veiem i que remenen les cireres des de l'ombra. Si més no, són realment curiosos els vasos comunicants que hi trobem entre la ideologia del diari organitzador del premi i la de la majoria dels guanyadors. Deixant-ne al marge dues persones que no pertanyen a l'esfera pública o mediàtica –el bioquímic Joan Massagué i la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück, Neus Català–, és evident que entre la resta de guanyadors –Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat i Pasqual Maragall– hi ha un nombre significatiu de membres del Partit Socialista o que hi simpatitzen. No hi hauria res a dir si aquest partit, que controla el 99% del poder de Catalunya i el 99% del seu espai audiovisual –cosa força normal en les dictadures, però escandalós en democràcia–, organitzés una vetllada de panegírics endogàmics anomenada El Socialista de l'Any. Tothom té dret a crear un guardó casolà que li permeti premiar anualment els diferents membres de la seva família. Però, francament, fa mal als ulls veure tant desvergonyiment en l'afany d'implicar-hi un país sencer en un opac i sospitós sistema d'elecció els organitzadors del qual ja van ser denunciats l'any passat per greus irregularitats relacionades amb el nom d'Èric Bertran i enguany per la resta sistemàtica de vots del candidat Alfons López Tena.
No es tracta d'agafar el rave per les fulles qüestionant els mèrits dels guardonats –l'admiració que em mereix la lluita de Pasqual Maragall contra l'Alzheimer ja la vaig expressar en una carta oberta adreçada a la seva persona–, sinó de deixar de revestir de solemnitat allò que no és res més que una extraordinària presa de pèl. És a dir, una festa cuinada i englotida pels socialistes que respon al lema "jo m'entenc i ballo sol". Enguany, però, hi ha hagut una altra cosa que ha fet mal als ulls, i és veure Pasqual Maragall prestant-se a la mascarada perpetrada pels mateixos que van esbombar la seva malaltia per afavorir els interessos de l'estol espanyolista que governa el partit. No és, per tant, el complot dels cínics allò que sobta, sinó que Pasqual Maragall entri en el joc i accepti el premi de mans de José Montilla, l'home que el va foragitar de la presidència del país, primer, i del PSC després.