Algú hauria d'aturar aquest combat mediàtic que s'ha desfermat entre el president i el secretari general d'Esquerra Republicana pel bé del partit, en general, i d'ambdós dirigents, en particular. ¿No hi ha ningú dels seus sectors respectius amb prou capacitat per adonar-se del galdós espectacle que estan oferint a la societat? Com és possible que persones que s'havien guanyat el respecte de tanta gent oferint l'únic horitzó mentalment sa que pot tenir un poble, el de la seva independència, s'estiguin autodegradant minut rere minut? Com pot ser que no s'adonin del mal que fa a la imatge del partit la guerra de declaracions i contradeclaracions, d'insinuacions i desqualificacions que estan lliurant a través de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1? Si es tracta d'una estratègia, han de saber que és tan suïcida com el segon tripartit. I el tripartit, per més que l'aguantin amb respiració assistida, està ferit de mort. De fet, la seva mort clínica es va produir la nit del passat 9 de març.

Un altre aspecte lamentable d'aquest estat de coses és la negativa de la cúpula republicana a assumir la paternitat de l'estratègia que tant de mal ha fet a Esquerra. No hi ha hagut ningú, absolutament ningú, que hagi tingut el coratge de reconèixer la seva responsabilitat en el desastre. Deuen pensar que és molt humiliant haver de demanar perdó. Però s'equivoquen de nou, perquè poques coses hi ha tan dignes en aquesta vida com el reconeixement d'un error. Tan noble que hauria estat per part seva dir "vam creure que podríem catalanitzar el PSC o que al seu costat, per contrast, la nostra imatge en sortiria enfortida, però ha succeït just al contrari. D'acord amb això considerem que el millor per al partit és que altres mans agafin les regnes de la renovació". Doncs no. Allò que ens diuen és: "la renovació som nosaltres". Esplèndid.

Per això té raó Joan Carretero quan manifesta que "els militants poden optar per continuar defensant una direcció que diu que té raó i que tot el que passa és culpa de la gent, que és ruca i no ens entén, o fer canvis com fan els partits normals quan veuen que perden suport estrepitosament. Podem tornar al que és l'estratègia que motiva l'existència d'ERC. Créixer i fer xarxa entre tots els catalans que no vulguin acceptar el tracte colonial espanyol". Doncs sí, d'això últim es tracta, perquè la rendibilitat política de lliurar el Govern del país, sense contrapartides, als gestors del projecte espanyolitzador de Rodríguez Zapatero s'ha demostrat tan profitosa com el negoci d'en Robert amb les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra. Al principi tenia molta clientela, però el ramat va anar minvant fins que se'n va quedar sense.

Per sort, ERC encara no es troba en aquesta fase. ERC no s'ha enfonsat com desitjarien alguns. El capital humà d'aquest partit és extraordinari i és d'esperar que en el congrés del proper mes de juny es produirà un cop de timó. Cal desitjar-ho, perquè el país no es pot permetre la dispersió de l'única força política que refusa el continuisme i proposa un nou estatus per a Catalunya: ser un país plenament sobirà i alhora tan interdependent com puguin ser-ho tots els pobles sobirans del món. Aquesta fita, això no obstant, és incompatible amb l'anunciada "renovació" fidel al principi lampedusià de canviar-ho tot perquè res no canviï.

e-notícies , 7/4/2008