De tempesta en un got d'aigua podríem qualificar el rebombori que s'ha creat entorn de la futura estrena a Catalunya de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, en el sentit que es projectarà només en versió original anglesa i en versió doblada al català, però no doblada a l'espanyol. Quin problema hi ha? "Hi ha gent que no entén el català", responen alguns. I com és possible?, caldria preguntar-los. Més que res perquè els qui diuen això, que hi ha gent que no entén el català, són els mateixos que diuen que aquest país és bilingüe. Si Catalunya és bilingüe i tothom és competent en català i en espanyol, com pot ser que hi hagi persones que es declarin monolingües? En què quedem, Catalunya és bilingüe, sí o no? L'arma llancívola del bilingüisme que utilitzen els espanyolistes per mantenir l'hegemonia castellana tot donant al català un caràcter merament ornamental i domèstic es torna aquí contra ells i posa en evidència la fal·làcia de la seva proclama. Si Catalunya és bilingüe, com és que els espectadors catalanoparlants no tenen cap problema de comprensió quan veuen una pel·lícula doblada a l'espanyol i sí que en tenen molts espectadors hispanoparlants quan veuen una pel·lícula doblada al català? És senzill: perquè els catalanoparlants estan obligats a ser bilingües per tal que molts hispanoparlants puguin continuar essent monolingües. Curiós bilingüisme, aquest. Un bilingüisme que es fonamenta en el principi del mandrós: "parla'm en la meva llengua, així jo no hauré d'aprendre la teva".

En el tema del doblatge, això no obstant, hi ha molta hipocresia per part de la classe política. Si, segons la llei, hi ha dues llengües oficials, com és que no hi ha cap cap norma que obligui a projectar un 50% de còpies en català i un 50% en espanyol, de manera que cadascú triï la que més li plagui? En aquest sentit, la passivitat de la Generalitat, permetent que la pràctica totalitat de la cartellera cinematogràfica estigui en versió espanyola, no pot ser més vergonyosa. És el Govern català –el mateix que ens diu que té un Govern "amic" a Madrid- qui ha d'obligar els distribuïdors a doblar les seves pel·lícules en les dues llengües. Més que res, perquè fa trenta-tres anys que Franco és mort però les normes són les mateixes que quan era viu.

Una altra alternativa seria la supressió del doblatge, cosa molt d'agrair des del punt de vista cinèfil i de respecte a l'obra d'un autor i dels seus intèrprets. En aquest cas, n'hi hauria prou de subtitular el 50% de les còpies en català i l'altre 50% en espanyol. Ara bé, mentre es mantingui el doblatge, l'hegemonia de la llengua espanyola és inadmissible. ¿S'adonen, els catalans, que la incapacitat dels nostres polítics per obligar les distribuïdores a pagar-se el doblatge al català, igual que es paguen l'espanyol, ens condemna a pagar-lo nosaltres dos cops? Paguem la subvenció de la Generalitat i tornem a pagar quan comprem l'entrada a taquilla per veure la pel·lícula. És a dir, que paguem per partida doble. O triple, ja que mentre les televisions espanyoles es troben els doblatges fets i pagats per les distribuïdores, TV3 l'ha de fer i pagar-lo. I qui paga, quan paga TV3? Nosaltres. D'això se'n diu doblatge en règim d'esclavatge.

e-notícies , 10/4/2008