El cinisme és l'estat natural dels poderosos. És com un atribut inherent a l'estatus d'autoritat. No tothom és així, certament, si més no abans d'accedir al poder, però la majoria dels 'afortunats' s'hi tornen. Es diria que exerceixen aquest privilegi tan bon punt són coronats democràticament. S'acostumen amb gran celeritat als afalacs dels pusil·lànimes i, estarrufats com un gall dindi, fan el contrari d'allò que deien abans d'assolir la condició de poderós. Això sí, ho acompanyen amb un gest de profunda convicció ornamentat amb un somriure que s'apaga en el mateix instant en què ho fa el pilot vermell de la càmera que els segueix. La galeria de personatges, en aquest sentit, és molt àmplia. Hi trobem presidents, vicepresidents, consellers, ministres o organismes d'arreu del món. Un d'aquests organismes és el Comitè Olímpic Internacional (COI) els màxims responsables del qual, Jacques Rogge i Hein Verbruggen, president del COI i supervisor dels Jocs de Pequín, respectivament, són uns senyors que es passegen pel món impartint lliçons de neutralitat política.

Amb relació a la invasió xinesa del Tibet, i evitant molestar el règim totalitari de Pequín, els senyors Rogge i Verbruggen diuen que el COI no ha de prendre part en conflictes polítics interns i de drets humans alhora que comprenen que el govern xinès no respecti la llei de llibertat de moviment per tal que la premsa es pugui moure sense limitacions arreu de la Xina. Es pot dir amb més paraules, però no amb més cinisme. Per començar, l'esperit que va infondre Pierre de Coubertin als Jocs Olímpics de l'era moderna, somniant-los com una trobada fraternal de tots els pobles del món, en què l'important no fos guanyar sinó participar, ja fa molt de temps que s'ha esvaït per esdevenir una mascarada d'exaltació nacionalista disfressada de gran festa esportiva. Cada quatre anys assistim a una orgia de banderes i himnes estatals amb els quals s'identifiquen milions de persones d'arreu del món que es defineixen com a no nacionalistes. Les proves les superen homes i dones com nosaltres, però les medalles se les adjudiquen els estats. Cap esportista es representa ell mateix, tots són mers representants de l'Estat que els finança amb l'afany que obtinguin una 'victòria nacional'. I és que les victòries nacionals, ja ho sabem, ajuden força a la cohesió 'nacional' dels ciutadans no nacionalistes.

Devia ser per apoliticisme, que el COI, presidit per Juan Antonio Samaranch, va canviar els estatuts per impedir que les nacions sense Estat poguessin participar en els Jocs Olímpics. Devia ser perquè no té ideologia, que el COI va substituir el concepte de "pobles" pel de "estats participants" tot traint l'ideari humanista de Coubertin. El cinisme és així. El cinisme considera el conflicte del Tibet un "afer intern xinès". És a dir, que, d'acord amb el COI, quan un poble envaeix un altre poble cal restar muts perquè el segon, en deixar de ser poble, passa a convertir-se en un conflicte intern del primer. Excel·lent. Amb aquesta filosofia nacional-totalitària es comprèn que el Comitè Olímpic Internacional no vulgui que se sàpiga el seu pacte amb el govern xinès per tal de retransmetre els Jocs en fals directe i prohibir la instal·lació de càmeres a la plaça de Tian'anmen. Així és com els cínics oculten la realitat i esdevenen còmplices de l'ambició, fent-nos creure que darrere els Jocs Olímpics hi regna allò a què fa referència el nom de Tian'anmen: la pau celestial.

e-notícies , 17/4/2008