El nomenament d'un conjunt de dones com a ministres del nou executiu espanyol, tan lloat per certa premsa catalana i per la seva cort de tertulians afins, no hi ha dubte que té un embolcall feminista. La prova és que han estat diversos els països que han picat l'ham i que s'han sumat a les lloances. Que n'és de meravellós, Zapatero. Quina lliçó de paritat que ha donat posant tantes dones al front dels seus ministeris. Això sí que és un ésser sensible que, a més de ser "l'home que entén Catalunya" és també "l'home que entén les dones". Només un reaccionari com Silvio Berlusconi no ha aplaudit el gest. Tot és fals, però. Zapatero no és res més que un deixeble mediocre del Gran Houdini, un simple venedor de fum com aquells xarlatans que recorrien els pobles del Far West venent ungüents màgics contra l'alopècia i que, més d'un cop, n'havien de sortir per cames. Com ells, el Gran Zapatero també congrega gent a les places públiques i fa discursos plens de paraules cosmètiques i es treu diners de les butxaques i fa promeses que tenen la consistència d'una bombolla de sabó. El Gran Zapatero és el Gran Entabanador, la magarrufa castellana de l'Espanya eterna.

Com és lògic, el Gran Zapatero ha llegit el llibre del Gran Houdini Els miraclers i els seus mètodes i sap que, com deia el seu mestre, per tal que el truc sigui efectiu, cal distreure el públic amb un bon cop d'efecte. Això permet dues coses: que el farsant pugui continuar guanyant-se la vida i que el públic se'n vagi a casa content i enganyat. I és que no hi ha màgia sense suggestió. Gràcies a la suggestió, el votant socialista català pot viure convençut que les meravelles del Gran Zapatero que li expliquen El País i El Periódico, en qualitat de programa de mà de l'espectacle, són absolutament certes. Però hi ha gat amagat. El truc consisteix a utilitzar un conjunt de dones per escenificar un progressisme inexistent. I elles, captives agraïdes de la mateixa suggestió, se'n senten part. És a dir, que la pretesa feminització del govern del Gran Zapatero no és res més que una operació masclista destinada a fer que tot continuï exactament igual els propers quatre anys. I la màxima expressió d'aquest masclisme és la foto promoguda per la Moncloa amb les nou ministresses i el Gran Zapatero al centre, copiada, per cert, de les fotos promocionals de les pel·lícules de James Bond.

Això és masclisme, com ho és també la instrumentalització de la imatge d'una dona embarassada passant revista a les tropes no nacionalistes espanyoles. Quina imatge més tendra i més humana. Heus aquí la raó del nomenament de Carme Chacón com a ministre de Defensa: fer un cop d'efecte que amagui la immensa hipocresia del govern del PSOE, un govern que, com denuncia Enrique Figaredo, president de Càritas Cambodja, "no lluita per la pau perquè està fent diners amb les armes" i que, com diu Arcadi Oliveres, té una despesa militar superior a la de Franco. Ara, després d'haver servit la seva pàtria, Chacón ja pot infantar tranquil·la. Crida l'atenció, això sí, el silenci de les conscienciades feministes socialistes que tertuliegen en els mitjans de comunicació catalans. Potser és que, en el fons, a elles també els abelliria ser noia Zapatero. Això explica perquè les nou ministresses somriuen felices sense adonar-se de la descarada instrumentalització de què són objecte perpetuant els esquemes de les generacions que les han precedit: la dona com a element de seducció per vendre prestacions, ja siguin les d'un automòbil o les d'un home.

e-notícies , 28/4/2008