Em sento profundament avergonyit del meu país. Mai, al llarg dels 25 anys de democràcia totalitària en què vivim, havia experimentat una humiliació tan gran com la que he sentit davant del linxament político-mediàtic de Josep-Lluís Carod-Rovira. I no em refereixo als atacs del PP i del PSOE, partits sempre conseqüents amb el seu nacionalisme espanyol, sinó al repugnant espectacle protagonitzat pels partits polítics catalans que, com a feres, s'han llançat sobre la persona de l'exconseller en cap.


Escarnit sense escrúpols, tractat com escòria de la humanitat, Carod-Rovira ha estat objecte d'una de les més grans vexacions que s'han infringit mai a un català per part dels seus propis compatriotes. Mai no havia vist tan diàfanament mostrat el gravíssim trastorn de la personalitat que suposa el fenomen de l'autoodi. Amarats d'espanyolitat, incapaços d'anar més enllà de la seva pròpia insignificança moral, Pasqual Maragall i Josep Antoni Duran i Lleida, en representació de PSC i CiU, han ofert una lliçó magistral de les raons per les quals Catalunya no és un poble lliure. Perquè amb polítics com ells cap poble mai no ho seria. Tot poble té els seus traïdors, i ells en són els més emblemàtics de Catalunya. Assedegats de poder, vendrien el seu poble si això els permetés gaudir del somriure satisfet de l'amo espanyol. Per això odien la independència, per això odien la maduresa i el sentit comú que la reclamen, perquè saben que no hi ha lloc per al traïdor en un país amb amor propi.

M'he sentit ferit en veure fins a quin punt un simple titular en un diari franquista té prou poder per posar en evidència l'ànima d'esclau dels governants del meu país, un país que diu que és una nació però que és incapaç de demostrar-ho. Una veritable nació no se sotmet a les ordres i capricis d'una altra nació ni linxa el seu primer ministre quan aquesta li ho ordena, ans al contrari el defensa amb més força encara; una nació amb autoestima és impermeable a les misèries humanes d'aquells que se li declaren superiors.

Josep-Lluís Carod-Rovira no ha comès cap delicte. Cap ésser humà s'equivoca quan intenta enraonar de pau amb aquells que estan en guerra. El delicte de Carod és que és el secretari general d'una força política que atreu la gent jove i que avança pacíficament i democràtica cap a la independència de Catalunya. Aquest és el veritable delicte, el de Carod i el d'aquells que no es fan perdonar els orígens.

Racó Català , 1/2/2004