És gratificant la publicació d'un llibre com El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid. És gratificant pel que diu, per com ho diu i perquè, a més, és una rara avis en l'àmbit de la societat espanyola, que és la seva. Nascut a Madrid el 1956, Moreno Cabrera denuncia que Espanya creu que "només hi ha una llengua a l'Estat, l'espanyola, i que aquesta és la llengua nacional per antonomàsia. Les altres són secundàries. Aquesta ideologia existeix abans i després del franquisme. La dictadura és només la manifestació més contundent de la llengua-nació, vehiculada a l'escola. Per què encara avui hi ha escriptors catalans que publiquen en castellà? (...) Quan s'intenta que el català ocupi a Catalunya espais abans ocupats pel castellà, s'entén per persecució; cosa absurda i estúpida. Allò que es tem és la possibilitat, molt remota encara, que el català sigui la llengua dominant a Catalunya".
 
Aquestes paraules no ofereixen cap novetat per a nosaltres; aquí, als Països Catalans, ja fa molts anys que les repetim sense que trobin la més mínima receptivitat a Espanya. Que no siguin noves, però, no les fa menys valuoses, ja que ara han estat dites no pas per un dels nostres sinó per un dels seus. Vull dir que tant de bo hi haguessin més veus autoritzades com les de Moreno Cabrera disposades a blasmar la voluntat inconfessada d'anorrear les llengües catalana, basca i gallega per tal de culminar el fallit Estat-nació espanyol. Jo, personalment, ja havia llegit un llibre seu de l'any 2000 –La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística– que m'havia sorprès favorablement perquè deia coses insòlites en un assaig espanyol sobre lingüística: "La justificació de l'imperialisme lingüístic ve de vegades a través de supòsits més o menys raonables que s'empren per emmascarar una situació de domini. Es diu que per entendre's cal parlar una llengua comuna. Això pot semblar raonable, però dit en una situació de clara desigualtat lingüística porta més o menys inevitablement a la següent conclusió: vostè ha de parlar la meva llengua (que és la més estesa). Aquesta conclusió no és res més que l'imperatiu següent: vostè m'ha d'entendre a mi, no jo a vostè".
 
No cal dir que davant la impossibilitat de rebatre científicament Moreno Cabrera –aporta documentació molt exhaustiva que demostra que aquesta ideologia imperialista té les seves arrels al segle XVI–, l'espanyolisme intenta desacreditar-lo dient que "està en contra de la llengua castellana". L'espanyolisme, és clar, no pot admetre que un dels seus qüestioni la pretesa nació espanyola, que mostri les seves cartes i que defensi el dret a l'autodeterminació dels pobles. I, ben mirat, és comprensible, atès que trobar intel·lectuals com Moreno Cabrera a Espanya és tan difícil com trobar una agulla en un paller. Però els detractors d'aquest catedràtic no brollen només a Espanya, també n'hi ha uns quants a Catalunya. Són tota la cort de catalans espanyolistes amarats d'autoodi que es defineixen com a no nacionalistes i que, incoherents de mena, no els fa res viatjar pel món amb un passaport nacional... espanyol. Tots ells, com a falsos bilingüistes que són, no poden suportar que un espanyol genuí els despulli dient que el bilingüisme els sembla bé sempre que la llengua dominant continuï essent la castellana i que les llengües dominades siguin les cooficials. Segons aquesta ideologia imperial, "la promoció de les llengües dominades es considera una contribució a la desigualtat i a l'endarreriment, mentre que la promoció de la llengua dominant fomenta l'entesa, la unitat i el progrés". Té molt de mèrit que Moreno Cabrera gosi dir aquestes coses, però haurà d'anar amb compte perquè no li serà fàcil ser universalista de debò a Espanya... o a Catalunya.

e-notícies , 8/5/2008