És realment humiliant que les eleccions espanyoles tinguin tanta repercussió a Catalunya. Ens hauria de fer reflexionar que ens condicioni molt més la configuració del Parlament del país veí que no pas la del nostre. Ja sé que a Madrid s'hi cou tot allò que ens afecta, absolutament tot, i que és bo tenir-hi com més representació millor mentre hi estiguem subordinats. Però, des de l'òptica d'una nació amb mil anys d'història com la nostra, l'estat de dependència en què ens trobem produeix vergonya aliena. D'acord amb els resultats de les eleccions del pasat 9 de març, en què Esquerra Republicana va perdre més de 350.000 vots i Convergència i Unió uns 80.000, l'espanyolisme no ha parat de fer-ne una lectura esbiaxada i tendenciosa. El discurs que més sovinteja és el que diu que "el sobiranisme està de dol" i que ara és l'hora del "encaje armónico de los pueblos de España". Són paraules del PSC. De qui, si no? Però, per sort, no són certes. Ni el sobiranisme està de dol ni el pretès "encaje" avança. Al contrari. El primer creix dia a dia i el segon és un mot buit de contingut darrere el qual s'amaga l'espanyolisme moderat disfressat de catalanisme. De fet, és grotesc que algú que vol una Catalunya subordinada a Espanya es proclami catalanista.

No fa gaire, un diari tan poc sospitós d'independentisme com El Periódico va publicar una enquesta en què el 34% dels catalans manifestaven que votarien a favor de la independència de Catalunya en un referèndum. Algú considera insignificant aquesta xifra? D'això se'n diu "sobiranisme de dol"? Doncs bé, els qui ho pensen haurien de tenir present que, com es va veure a Montenegro, el vot afirmatiu augmenta notablement quan la consulta deixa de ser una hipòtesi per convertir-se en realitat. Això no treu, com dèiem, que la caiguda d'ERC en les passades eleccions hagi estat espectacular. Les JERC, sense anar més lluny, en un lloable exercici d'autocrítica, l'han qualificada de derrota sense pal·liatius. Jo, tanmateix, no ho diria així. Esquerra no ha estat derrotada, Esquerra s'ha autoderrotat. És molt diferent. Ha estat bona part del seu electorat qui l'ha castigada, ja sigui abstenint-se de votar, fent-ho en blanc o optant per sigles independentistes minoritàries. El catalanisme reivindicatiu, per tant, no sols no remet sinó que sap molt bé què s'hi juga en cada contesa electoral. Sap, per exemple, que els catalans sempre seran minoria al Congrés espanyol i que la seva presència allí no fa res més que legitimar un sistema encobertament totalitari, ja que no garanteix un principi bàsic de la democràcia: la possibilitat que la minoria pugui esdevenir majoria.

Arribats aquí, és evident que la clau per capgirar la subordinació política de Catalunya no es troba en cap altre Parlament que no sigui el català. Som els catalans, conseqüentment, els qui hem de decidir què volem ser: o un Estat independent, com correspon a un poble adult, o la perifèria de Madrid. Si escollim la segona opció no cal fer res. N'hi haurà prou que continuem com fins ara. És a dir, lliurant tot el poder a una força política que no té cap més objectiu que l'espanyolització de Catalunya. Així és com ha invisibilitzat Esquerra i com aquesta n'ha pagat les conseqüències. Cosa lògica, val a dir-ho, atès que és molt difícil que hom voti allò que no veu. Si, això no obstant, escollim la primera opció, aquella que diu que tot poble adult és independent, la nostra qualitat de vida farà un canvi espectacular. No sols prendrem les nostres pròpies decisions, també gestionarem els nostres recursos i canviarem l'espoli que patim per la solidaritat amb aquells pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys. Per aconseguir-ho, però, cal la unitat de tot el catalanisme, ja sigui de dretes o d'esquerres. Un catalanisme que en aquests moments és majoria –encara que no vulgui exercir-la– al Parlament de Catalunya i que té el deure ètic de posar fi a una guerra l'únic perjudicat de la qual és ell mateix. I és que el país no es pot permetre alimentar les tensions infantils que mantenen des de fa temps CiU i ERC en matèria de drets nacionals. Si ambdues forces concentressin la seva energia en la no claudicació, elles i nosaltres no trigaríem a comprovar dues coses força encoratjadores: una, que Espanya, des d'un punt de vista polític, és un tigre de paper; i dues, que Catalunya és molt més forta del que ella es pensa.

Jo, personalment, estic segur que ERC es refarà d'aquesta davallada, però primer caldrà que els seus dirigents tinguin clar que el partit mai no ha de ser més important que el país. En favor seu s'ha de dir que ha estat proverbial evitant l'espanyolització de determinades entitats o esdeveniments d'àmbit cultural. Si la Fira de Frankfurt, per exemple, no es va convertir en un festival de coros y danzas de las tierras de España, com pretenia el PSC, va ser gràcies a Esquerra. I també ha estat Esquerra la responsable de la magnífica activitat catalanocèntrica que registra actualment la Casa de la Generalitat de Perpinyà, un centre que abans de l'arribada dels republicans depenia –amb això està tot dit– del departament de Política Exterior. En faig esment perquè hi ha la voluntat política d'espanyolitzar la projecció exterior de Catalunya, de manera que ningú no la vegi com una realitat nacional diferenciada. Cosa que ens diu fins a quin punt és necessària ERC. Ho és ERC i ho és CiU. Com a escriptor, sé molt bé que els promotors de l'encaje intenten que les lletres catalanes apareguin davant del món com un subsistema pintoresc de les lletres espanyoles i nosaltres, els autors, com una colla d'aborígens resistencialistes i provincians que escrivim en una llengua ornamental i domèstica anomenada català. Heus aquí perquè és tan important que CiU s'emmiralli amb el Partit Nacional Escocès i esdevingui una força desacomplexadament sobiranista i perquè també ho és que ERC s'alliberi de l'abraçada de l'ós del PSC i lideri la presa de consciència que ha de convertir Catalunya en un nou Estat independent de la Unió Europea.

Lletres , núm. 32, abril/maig 2008