Hi ha molts paral·lelismes entre en la situació de prostració esportiva que viu el F.C. Barcelona des de fa dos anys i l'estat de prostració nacional en què es troba Catalunya actualment. En ambdós casos hi trobem desencís, descontentament i desorientació. Desencís, perquè les expectatives eren elevades; descontentament, perquè els resultats no es corresponen amb els valors existents; i desorientació, perquè no es veu l'horitzó amb optimisme. Si a aquests paral·lelismes hi afegim que la grandesa del Barça rau precisament en la seva identificació amb Catalunya, fins al punt de ser el canalitzador de les frustracions nacionals del país, haurem de concloure que és lògic que els sentiments es barregin amb el desig que allò que no és possible en el terreny polític sí que ho sigui, com a mínim, en el terreny esportiu. Però aquí s'acaba tot. No és gens sa confondre una nació amb una entitat esportiva, no és sa que la impotència nacional cerqui la compensació en els moviments afortunats d'una pilota. No ho és, perquè hi ha el perill que la impotència deixi de ser puntual i esdevingui crònica i que, havent-ne trobat un pal·liatiu, el qui la pateix no lluiti per capgirar-la.

Una mostra d'aquest comportament la trobem en la ràbia desfermada contra Joan Laporta fins al punt de fer-lo responsable absolut de les dues temporades en blanc del Barça. Cosa sobredimensionada i mancada de sentit, ja que si veritablement fos així, si Laporta fos el responsable absolut de l'actual situació, també ho seria de les temporades en què el club va guanyar dues Lligues, una Champions i dues Supercopes. És a dir, que la balança s'inclinaria clarament al seu favor. I més encara si comparéssim aquests resultats amb els obtinguts per altres presidents. ¿Obliden, els abrandats detractors de Laporta, que per poder obtenir l'altra Copa d'Europa que ha guanyat el club al llarg de la seva història van caldre 93 anys i 37 presidents? Només per això, la gestió de Laporta ja mereix un respecte. Però encara hi ha més. Joan Laporta és –sense oblidar Josep Sunyol, el president assassinat– el millor president que ha tingut el F.C. Barcelona i el que més bé ha sabut captar la simbiosi entre la seva dimensió esportiva i la seva catalanitat.

Joan Laporta desperta odis ferotges perquè és independentista i perquè ocupa un càrrec que té més projecció internacional que la de president de la Generalitat. Això, és clar, no ho reconeixerà ningú, però és evident que és així. D'aquí que tots aquells que es van veure obligats a callar quan els èxits esportius acompanyaven, ara hagin aparegut amb les dents esmolades disposats a treure profit de l'adversitat. El Barça, per a certes persones –com Catalunya per a certs polítics–, només és un pretext per situar-se en el poder i treure'n els màxims beneficis personals. Després, al darrere, vénen tots aquells catalans sempre tan vehements a l'hora de blasmar determinades "humiliacions" esportives i sempre tan covards a l'hora de plantar cara a les humiliacions nacionals.

e-notícies , 19/5/2008