El problema de l'assetjament escolar que han escollit Juan Cruz i José Corbacho, els autors de Tapas, per fer la seva segona pel·lícula és interessant i molts alumnes, pares i professors s'hi sentiran identificats fins al punt que es projectarà sovint en fòrums i debats sobre el tema. Al capdavall, es tracta d'un problema que afecta moltes més persones de les que sembla. En aquest sentit, tenen raó Cruz i Corbacho quan diuen que "la por que pot sentir un noi assetjat és la mateixa por que pot sentir un adult davant problemes com la inestabilitat laboral, la inseguretat o la incertesa del que passarà amb la seva vida".

Això no obstant, també pot ser política l'arrel d'un assetjament escolar. L'assetjament més famós de Catalunya, en aquest sentit, és el que va patir Èric Bertran quan tenia 14 anys a l'institut de Vidreres, per part dels seus companys i un ampli sector del professorat. Aquests covards l'acusaven d'haver comès un crim terrible contra la humanitat: demanar a Supermercats Dia que etiquetés els seus productes en català. Els covards, justament perquè són covards, sempre actuen en colla. Sols no són ningú, absolutament ningú. Si es tracta d'alumnes, fonamenten la seva força en la superioritat numèrica. Exactament com ho fa el nen assetjador del film, que només braveja quan té els seus 'goriles' a prop. I si són professors, aprofiten la seva privilegiada posició per destruir psicològicament un alumne fins a fer-lo pensar en el suïcidi com a única escapatòria. Darrere d'això, però, hi ha un altre gran assetjador, el més covard de tots: la societat. La societat representada per tot aquest estol de covards que difamen, menteixen i desqualifiquen a través dels fòrums d'Internet emparats en l'anonimat. Només així, protegits per les quatre parets de casa seva, gosen gargotejar quatre frases malgirbades i plenes de faltes d'ortografia i errors de sintaxi. I és que la seva escriptura és el reflex del seu pensament. De fet, frisen per escampar el seu verí per la xarxa perquè, impotents de mena, no han trobat cap altra manera de realitzar-se en aquesta vida.

Tanmateix, una cosa és el tema del film i una altra les limitacions personals dels directors per abordar-lo. Hi ha escenes que semblen tretes d'un film amateur, diàlegs pretesament naturals que alliçonen l'espectador i situacions posades amb calçador per encabir-hi el 'missatge' dels autors. Els intèrprets adults, per altra banda, es mouen erràtics i insegurs per la pantalla i algunes de les seves reaccions són gairebé infantils. Finalment queda la subvenció de la Generalitat, de TV3 i de l'Ajuntament de l'Hospitalet a un film que, en tot moment, fa mans i mànigues perquè l'espectador no sospiti que està rodat a Catalunya. No sols no hi apareixen catalanoparlants, sinó que tots els enquadraments estan fets de manera que no es vegi cap rètol que permeti identificar el nostre país. D'això es tractava, de mostrar la Catalunya ideal de Cruz i Corbacho, plena de banderes espanyoles, policies 'nacionales' i guàrdies civils. Ja se sap, si l'Hospitalet sembla Toledo és més universal. Això no obstant, Cruz i Corbacho haurien d'anar més en compte per evitar que el tret els surti per la culata. Ara mateix, algú els podria acusar de ser racistes catalans pel fet que tots els dolents de la pel·lícula parlen en espanyol.

e-notícies.com , 26/5/2008